Què són per a vatros les vacances? Quins fets o detalls fan que les persones sentim que ja són vacances? Solem dir tòpics que no per ser-ho són menys importants o certs: llegir, anar a la platja, viatjar, esmorzar asseguts al voltant d’una taula, badar (gran verb!), estar amb la família, fer esport, etc. Quin mínim comú múltiple podríem extraure’n de tots estos exemples? Lo temps. Ser amos del nostre temps ni que siga per un instant, encara que esta afirmació per si mateixa ja parega un oxímoron perquè el temps hauria de durar una mica més que un simple instant (si és que realment existix, però això és un altre tema que Einstein va explicar molt millor i que encara estem intentant discernir entre tots i del tot).

Sí, xiquets, tindre temps. Temps per a llegir sense que mos caiga el cap damunt del llibre ans d’haver passat tres pàgines. Temps per a anar a la platja sense rellotge. Temps per agarrar un avió i volar lluny o pujar a la furgoneta sense destí definit. Temps per a esmorzar sense pressa dos ous ferrats, pa amb tomata i embotit i un suc de taronja, mentre es fulleja lo diari. Temps per a no fer res. I prou, que no és poc. Temps per a abraçar tos fills o acaçar tos nebots, per a jugar al parxís amb tos germans o per a fer un guinyot amb ta iaia. Temps per a anar en bicicleta.

Aquelles dues hores que al dia a dia de la ciutat se mos esmunyen entre els dits i no hi ha manera de que donen de si resulta que, ficades a dalt de tot d’una muntanya o a sobre d’una piragua al mig del riu o estirats a la platja, cundixen molt més. Los mateixos 120 minuts posats a un lloc o a un altre poden no donar a l’abast o poden fer que fins i tot tinguéssem marge per a avorrir-mos, si cal. Que tampoc no passa res.

Hi ha un vell proverbi (ara no em fésseu dir si hindú o africà) que diu que a Occident tenim los rellotges però que a Orient tenen lo temps. Potser lo temps perdut que buscava Proust. Perquè no em direu que no vos passa allò de mirar enrere als estius de la infantesa i recordar-los més llargs que un dia sense pa, tan eterns que quasi tenies ganes de tornar a l’escola i tot, i, en canvi, mirar els estius d’ara, de l’edat adulta, i que se mos facen més curts que el rabet d’una boina. Com deu poder ser si l’estació astronòmica dura lo mateix? Si les llunes continuen sortint plenes cada 28 dies, si els mesos són de la mateixa mida…

Potser és que som natros que, quan creixem, en lloc de guanyar temps, perdem vida, quan ho hauríem de fer a l’inrevés: guanyar vida i perdre el temps. Que no sempre és dolent perdre (o dixar-se guanyar). Triar entre fabricar un rellotge o simplement donar l’hora. Ara que mos ve un temps de descans, intentem més aviat fabricar el nostre propi rellotge perquè ningú mos haja de donar l’hora. Donem-mos-la a natros mateixos i visquem lo temps a la manera oriental, tenint-lo i no només mirant-lo.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat