De menuda les matemàtiques no se'm donaven gaire bé. Diria que era un mal prou estès entre les jóvens i els infants. Només en una ocasió vaig traure excel·lent en esta assignatura. Fou a 5è d'EGB. Tenia encara no 10 anys i aquell trimestre lo tema estrella eren les fraccions. Per a entendre-les millor, lo mestre va tindre una brillant idea: cada matí a algun dels alumnes mos feia portar l'esmorzar per a tota la classe. Havia de ser, és clar, alguna cosa que es pogués repartir entre tots. Un dia un portava una pizza, en son demà l'altra un collitor de taronges. Un altre duia un coc de maçana o una truita en pataca. I, naturalment, tot fet per la iaia, la mare o directe de l'hortet familiar. Amb lo menjar practicàvem: quant són 3/8? Havies de tallar l'esmorzar en la fracció exacta que hi havia a la pissarra. Si l'encertaves, te'n podies menjar un tros. Vam sortir-ne tots aprovats. Experts. I farts (amb la panxa plena, vull dir).

Lo mestre en qüestió es deia —i es diu— Joan Panisello Chavarria i la Generalitat de Catalunya acaba d'atorgar-li la Creu de Sant Jordi. Ell, ja jubilat de les aules, ha transcendit més públicament i internacionalment com a ceramista únic i extraordinari. De fet, les raons per les quals rep este màxim guardó, en paraules de la Conselleria de Cultura, són tant "l'originalitat de les formes, com la innovació i experimentació en textures i colors". I a fe de Déu perquè, a més de matemàtiques, en aquella època també mos donava lo que llavors se deia pretecnologia, que serien com arts plàstiques o treballs manuals, i no recordo xalar tant en cap altra assignatura com en aquella. Mos dixava jugar amb la nostra creativitat, era exigent, divertit, genuí alhora.

En aquella època en què es valorava el treball de manera efectiva (no com ara que només se progressa adequadament o es necessita millorar), l'amic Joan —llavors era mestre, ara ja és amic i dels bons— premiava l'esforç de l'alumne amb propostes originals i recompensava el talent i la valentia. Si a l'examen hi posaves conceptes que ell no havia explicat però que tu coneixies, perquè havies mostrat interès a saber-ne més indagant pel teu compte: te pujava mig punt la nota de l'examen. Si feies bona lletra i tenies una presentació neta i ordenada: mig punt més. I al final de tot, feia que et posesses nota a tu mateixa, segons com creies que t'havia anat l'avaluació. Si l'encertaves: també mig punt més. Amb este sistema vaig arribar a traure onzes i dotzes en exàmens on lo topall se suposava que era el deu. I és que el mestre mai no va ser de tallar les ales a ningú, ans al contrari. Sabia motivar. 

Tenia i seguix tenint un punt de geni, només cal que fésseu una passejada per la seua obra. Un home que abraça els arbres i en fa motlles de fang en forma de làmines, que trau del forn ceràmiques a mil graus i les posa dins d'una banyera colgades de serradura i fulles seques, que fa cristal·litzar la porcellana i t'hi fa vore vaixells d'Ulisses, ovnis o tortugues gegants. Lo mateix home que un dia de mitjan dels anys vuitanta quan va vore per la finestra de l'aula que a Tortosa caïen floquets blanquinosos —cosa ben rara a peu de ciutat— va suspendre automàticament les classes i mos va portar d'excursió a peu a la muntanya del Coll de l'Alba, a tocar neu, a alimentar-mos de paisatge. D'aquell curs no recordo gaire quines notes vaig traure (l'excel·lent de matemàtiques, sí, eh!), ni els conceptes acadèmics que vaig adependre. D'aquell curs, quan hi penso, me venen al cap sempre lo ninot de neu que vam fer amb los amics, les taronges per a esmorzar i els exàmens on, desafiant la llei de la gravetat, podies traure un onze i mig.

Pedagog com pocs, només lo superava son germà gran, al cel sia, Josep, personalitat única i talentosa que també en aquella dècada mos ensenyava català al mateix col·legi. Sempre defensant la llengua i dignificant la varietat del tortosí. Sortíem de l'EGB, amb 13 o 14 anys, tenint un nivell que semblava universitari. Avui, Joan, lo menut que ja ha superat los 77 anys, encara manté una energia envejable que ell diu que ha disminuït però que els que el coneixem de fa més de trenta anys veem amb la intensitat de sempre intacta. Poques vegades un guardó és tan merescut. Lo premien com a creador d'art ceràmic i tenen tota la raó del món. Tanmateix, la seua ànima és de docent. Ell mateix se definix, primer que res, com a mestre. I com a mestre el recordem generacions senceres d'alumnes a les qui mos va ensenyar que era més important vore com nevava que saber què era una raïl quadrada. 

Ara, que també fa de pagès a l'hort de la casa on viu i treballa —és un jubilat de broma—, acotxa el llom i fa anar l'aixada igual com modela el fang de les seues obres. En assabentar-me de la concessió de la Creu de Sant Jordi li vaig telefonar de seguida. "Ets la primera persona que em pica!", va dir tot content, i vaig aprofitar la conversa per a fer-li una comanda: taronges del seu tros. Vam quedar que li aniria a recollir i el seu regal va ser dir-me que hi anés i que les colliríem junts. Només hi ha una cosa millor que menjar cítrics de l'Ebre: agafar-los tu mateixa de l'arbre. La seua ceràmica és molt més que fang. Tot ell és art. I qui treballa la terra se la mereix, mestre. Més de trenta anys després, seguim menjant taronges però ara ja senceres.