Portes lo fill a música i mentrestant és a classe de solfeig i abans no el portes a classe d’anglès, com que no tens temps d’anar i vindre amb lo cotxe a un altre lloc, fas un caferet al bar de davant mateix, esperant que surta. Trobes embús a l’accés a Barcelona i mentrestant mires una coa de vehicles ordenadament arrenglerats dibuixant una serp de llumetes, taral·leges una cançó que sona a la ràdio i que et porta a vint anys enrere, com a mínim. Tecleges a l’ordinador i mentrestant busques les millors paraules per a respondre aquell email que fa dies que reposa a la safata de no llegits (voluntàriament), la ment se te’n va sola al paisatge de fons que es veu a la foto penjada al suro de la paret de l’estança. Puges al metro atapeït i mentrestant esperes la teua estació, traus lo mòbil i de reüll veus un munt de figures que fan lo mateix, amb lo cap catxo i la claror de la pantalla reflectida a les galtes.

T’asseus al sofà i mentrestant lo dit polze va prement amunt i avall botonets del comandament a distància sense cap horitzó clar, apareixen vagues de fam que fan estremir la memòria i la consciència, difamacions infundades a persones amigues extraordinàries, miserables murmuris de bla bla bla que busquen eclipsar la veritable llum amb soroll de fons. Te gites i en aquella estona que va des que tanques los ulls fins que t’adorms, en aquell lapsus de tots los mentrestant junts, repasses lo dia viscut i t’imagines allò que vindrà en son demà. I se succeïxen cares estimades (algunes d’enyorades), abraçades avortades en l’últim moment, decisions (novament) postposades, converses breus que aspiraven a més, missatges no enviats, carícies vessades enlloc. I com qui compta ovelles van passant nebots que es fan grans, llengües no mossegades, llibres inacabats, propòsits d’esmena, somriures arrelats, mans agafades, trucades perdudes, mirades fugaces, sostres repetits.

Són los mentrestant del nostre dia a dia, aquells intervals de temps suposadament plens de no-res en los quals no tenim temps per a fer res més important o gros, i que anem omplint a base de petites tasques i pensaments quotidians que requerixen pensar poc, com si haguéssem activat en lo cos lo mode de baix consum. Hivernem i no només a l’hivern. I no és la mateixa cosa hivernar que badar. La hivernació està plena dels mentrestant quotidians obligats, aquells xicotets racons de la jornada que mos passen entre una cosa i una altra de la rutina diària. Lo fet de badar és voluntari, volgudament buscat. Distraure-mos perquè sí. Convertir lo fet de no pensar en res, o en allò que realment volem, en una activitat per si mateixa. Sana activitat, per cert. Esporgar lo pensament. Clarificar la consciència.

Sovint és en estos espais suposadament buits i involuntaris que se succeïxen los moments de màxima lucidesa, encara que no mos ho parega. Lo subconscient s’activa i capta imatges, sons, olors, que la voràgine dels fets concrets no mos permet de discernir amb prou claredat. Per tant, no parlaríem tant de temps mort com de temps viu. Temps viu perquè la ment se distrague i jugue —sí, jugar— i tornéssem a ser xiquets menuts, que amb la seua lògica infantil sovint hi veuen més clar que los adults amb lo seu raciocini fet a base d’expertesa. Durant los mentrestant solem desenfocar la mirada. Allò dels ulls que aguaiten però no hi veuen, amb la mirada com perduda fixada en la coa de llumetes de la carretera o en el cursor pampalluguejant de l’ordinador o en el mòbil o en el cafè, però sense vore-hi clar del tot.

Si suméssem los mentrestant solts de cada dia, quanta estona junta mos sortiria? Als pensaments i imatges acumulats dins d’esta suma de mentrestant, els hauríem de prestar més atenció perquè hi ha més de nuclear que de tangencial. Convertir lo subconscient involuntari en un badar voluntari. Donem tractament de cursiva als petits parèntesis del dia, quan potser resulta que són en realitat lo tros de text en negreta al qual hauríem de prestar més atenció. La vida està plena de mentrestant que mereixen perdre la cursiva per a passar a ser titulars.