Aquell moment que va des que et gites fins que t'adorms. Aquella semiconsciència en què fas repàs del dia viscut i dels moments que vindran. Aquells minuts en què el cap agafa vida pròpia i se’n va on vol, roda que roda, i tu en perds per complet lo control i passes a ser un simple instrument, un canal de comunicació. Ja no condueixes tu, ets un mer passatger. Tenies altres plans i, desarmats, es rendeixen. I és que l'aspecte més apassionant del procés creatiu és que sorprèn el mateix creador.

Crear una cançó, un text, de nit, de matinada, entregar-te a la inspiració que no et deixa dormir. Que tu tanques els ulls? Ella et colpeja el cervell. Que tu obris la ment i la llum de la tauleta de nit? Ella et trau del llit per anar, somnàmbula, a buscar la guitarra, perquè amb paper i llapis es veu que no en té prou, la xica. Que les teues parpelles es rendeixen? Ella, la inspiració, et pessiga la galta. I et lliures a una batalla perenne amb ella, que també ets tu, perquè malgrat que s’associa el procés creatiu a la soledat de l'individu, ja ho deia Vicente Aleixandre: "No hay poeta solitario, la comunicación supone al menos dos personas: el poeta y el al que se dirige". I allí estem les dues, parlant, debatent, intentant tindre la raó, dues mussoletes en plena batalla, pegant cops de martell al rellotge (riu-te’n tu de les negociacions per formar govern!). Et venç la son per uns instants fugissers i en tornar a despertar-te, mig somnolent, vols reprendre la conversa justet allà on l'havies deixat, però, ai xiqueta!, et diu que nones. I dones la volta al coixí i et regires tota tu com un peix, com si tornant allà on érem poguéssem sempre tornar a aquells mateixos i exactes pensaments d’on venim. Sovint no ho aconsegueixes i el record s’esfuma. I a vegades tens sort i la vida està de part teua. Ara bé, res no és casual. “Que la a inspiración me encuentre trabajando”, explicava Picasso.

I t'estàs adormint, vols descansar però l'obsessió de crear no et deixa. Perquè desenganyem-nos: la inspiració no existeix. És obsessió, és constància, és voluntat de créixer. Passió per millorar, per escoltar la veu interior, obstinació de crear del no-res, d'acabar allò que potser alguns altres han deixat a mitges manta vegades i tu reculls uns dies (o uns segles) després. Soc cabuda, sí, ho reconec. I mentre dins teu la musa i la son es barallen (“Déu i el diable s'han declarat la guerra i el camp de batalla és el cor de l'home", escrivia Dostoievski), mentre la lluita és fratricida, notes com a mesura que avança la foscor de la nit creix dins teu més claror, són vasos comunicants. Sents com t’anticipes a la musa (li estàs guanyant la partida!), unes mil·lèsimes de segon abans que ella t’ho dicte, tu ja ho estàs escrivint. No és veritat que siga la llum la més veloç de les energies, les idees sovint viatgen a més de 300.000 quilòmetres per segon. L’únic que et pot passar en acabar el viatge és que en surtes una mica centrifugat, res que una bona estesa al sol i una mica de sal no solucionen. Sempre la llum del sol i l’aigua del mar. Sempre la persistència: “M’assec al piano a les nou del matí cada dia i les senyoretes muses han après a ser puntuals a la cita”, afirmava Txaikovski. Escriure i compondre també són una cita i hi has d’acudir amb lo millor dels teus perfums.

I t’aixeques en son demà, atarantada i estragada, amb la sensació de: “diràs que jo estava fent alguna cosa” (com quan surts de casa pensant: “m’oblido no sé el què” i regires la bossa de mà mil vegades). Encara amb la lleganya penjant vas corrents a buscar la llibreta pregant que siga veritat, que no siga un somni més, demanant que les paraules i melodies que paries en somnolència siguen certes (“Són certes les paraules que vam dir-nos, certa la primavera del teu cos”. Sí, amic Gerard Vergés, certes). Apartes els llençols i… allí està!, esperant-te perquè li dones lo bon dia. Obris los ulls i te la trobes: aquella cançó, aquella persona. Trobes l’amor que et mira l’endemà de la batalla, després d’haver-ho donat tot, d’haver-hi cregut sempre. Lo món és dels lluitadors romàntics. I saps que estàs viva. Esgarrapada, endormiscada, exhausta. Sí, sí, tot lo que volguésseu, però viva. No hi ha son que es resistisca a la llum. Crear és estimar.