Sola a la platja. Estirada en topless. Ningú en 300 metres a la redona. Ningú vol dir ningú. A alguns llocs del Delta ja passa això. Com també aquell dia passa un home passejant que alentix la marxa al trobar-se davant meu. Vinga a mirar-me primer dissimuladament, després descaradament. S'atura. Li aguanto la mirada perquè veja que l'he descobert i la mirada meua és assassina, és a dir: no ets benvingut i no em fa cap gràcia lo teu assetjament. No ho capta i fa mig gest d'apropar-se. M'incorporo i li dixo clar. -Què mires, tio? -Ai, no res! per què ets tan creguda de pensar que et miro a tu? -Potser perquè no hi ha ningú més en tota la platja? Ves-te'n d'aquí! -Com sou... tonteta... - i marxa fotent-se'n, lentament mentre es va girant de tant en tant.

M'estiro de nou però ja de mala llet, quan anava a la platja a desconnectar i a sentir-me a gust i tranquil·la. Al cap de poc, veig que gira coa i torna a vindre cap a on soc. La platja continua deserta. En previsió, me gito cap per avall. Se repetix l'escena. Abans me mirava els pits, ara el cul. Li torno a dir que em dixe en pau. Somriu burleta i continua caminant. Quan ja és prou lluny decidixo aixecar-me i anar-me’n en direcció contrària, per si torna a vindre. És molt incòmode, molt, a més de perillós perquè no sé si tornarà ni si llavors intentarà res. Me toca marxar de la platja per seguretat i torno a casa. Què us passa als hòmens? Per què podeu ser tan imbècils?

Esta situació viscuda fa pocs dies la vaig descriure així tal qual a xarxes socials i ara passo a detallar-vos algunes de les respostes —masculines la majoria— i voreu quin nivell. Lo primer d'ells me diu que “no marxes mai de la platja a no ser que no tingues cobertura, truca als amics i que li facen una visita”. Moltes gràcies pel consell, que es veu que soc ximple i necessito que em diguen lo que he de fer. Que no marxe, diu ell! Que mai no haurà hagut d'anar-se'n d'enlloc per este motiu. Lo segon home m'amolla que “jo soc lo primer que miro els pits de les noies, sense voler, se me'n va la vista i fins i tot passo vergonya”. Tu? Vatros? Vergonya de mirar-mos? Au, va! I natros què, de que mos estiguésseu mirant? Pobret, haurem de tindre-li pena i tot. Va continuar dient que, malgrat això, “no soc capaç d'assetjar ningú visualment”. Ah, doncs encara sort.

Un altre va soltar-me: “està molt bé que sigues valenta però jo hagués trucat a la policia”. Tu? Què sabràs tu? si pel fet de ser home no has passat mai per lo que explico? O siga que, segons ell,  vaig actuar malament. L'enfoc sempre cap a les suposades errades de la víctima i no cap a la ignomínia de l'assetjador. Valenta, diu, com si vulgués haver de ser-ho. Una perla també fou que et fas mirar, estàs de bon vore. Ha! Sí, clar, obligo la gent a que em mire pel carrer, no et fot! Esta sí que és bona. Se suposa que me n'he d'alegrar, que deu ser una floreta —quina il·lusió, estic de bon vore, avui ja no em cal sopar— i després va reblar-ho dient que “em preocupa que ens poses a tots al mateix nivell” i ho diu després del seu comentari de qualitat però això sí: cap suport ni comentari d'ànims ni de em sap greu lo que t'ha passat.

“Jo, no hi era i la resta d'hòmens que estan llegint tampoc. Sembla que ens tingues a tots los hòmens com a uns impresentables, tota generalització és injusta. Així genereu odi contra un col·lectiu!” La que mos falta per sentir. Que generem odi! Si l'únic que us grinyola de la història és la generalització, llavors entenc perquè mos passa lo que mos passa. Pobrets, los que no hi éreu, però cap empatia cap la víctima, que soc jo, que és la dona violentada. I que odiar els hòmens, van concloure, és com lo racisme o l'homofòbia (literal ho van escriure). I fins i tot un, estimades, mos va il·lustrar amb la paraula exacta del què mos passa: “a n'això se n'hi diu misàndria”. Gràcies, filòleg masclista.

Sí que és cert que l'empatia de les dones va ser automàtica i que hi va haver algun noi cavallerós i educat que s'avergonyia de les reaccions dels de la seua mateixa espècie, però lo gruix de les reaccions masculines demostren perquè encara som on som i la faenada que tenim per fer. No falla, xiquets, quan una dona explica el que li ha passat sempre apareix allò de “no tots los hòmens”, un “hauries hagut de”, un “truca a la policia” o un “posa denúncia”, com si quan l'he posada m'hagués servit de res, més que per a haver de repetir l'experiència tres vegades a tres agents diferents. Ja ho entenc, ja, que la culpa deu ser meua per posar les mamelles enmig del seu camp visual i que no sé anar pel món. Mira que mos ho teniu dit i no n'aprenem. Doncs, mireu, sabeu què us dic? Lliçons les justes, benvolguts mascles.