Quin seria lo motiu principal que vos porta a anar a un concert, a comprar un disc o a escoltar una cançó a l’Spotify? a) l’origen de l’artista en qüestió; b) la qualitat i l’estil de la seua música. Intuixo que la resposta majoritària serà la b. Si és així, per què es tendix a etiquetar alguns músics del país en funció del territori d’on procedixen? Sobretot si no procedixen del centre del país, és clar.

Que es parle d’un fenomen territorial ajuda, d’una banda, a situar aquella regió al mapa i a fer-la partícip de l’actualitat. De l’altra, però, potser l’estigmatitza i la reduïx. La identitat ebrenca, per exemple, és molt marcada i no només no mos n'amaguem sinó que la mostrem amb orgull allà on anem. A més, la nostra parla mos delata ràpidament. Conforme. Però de la mateixa manera que no m’agrada ser quota femenina i que se’m contracte per ser dona, tampoc voldria ser simplement quota ebrenca, especialment pel que fa a la cançó, i fer cap a un festival o a una entrevista per allò de la representativitat regional. Los músics —en general i siguem d’on siguem— preferim que se mos tinga en compte pel talent, per l’estil o per la qualitat del treball en si i no tant per l’origen, —que també, eh!, però no tant, per favor. Personalment, encantats. Professionalment, no cal abusar-ne.

La revista Enderrock d’este mes d’abril dedica un especial al panorama musical de les Terres de l’Ebre, inclòs l’encartament d’un CD amb temes d’una vintenta de formacions del territori. És un símptoma extraordinari de vitalitat i és evident que denota una bona salut. La terra imprimix caràcter, hi estic d’acord i és ben sa. Al sud hi ha una enorme quantitat de músics per metre quadrat, la proporció és extraordinària. Que una publicació com Enderrock s’hi fixe també és motiu de celebració. Potser sí que de tant en tant una certa discriminació positiva és necessària per allò de compensar els anys d’oblit i potser sí que en els darrers anys hi ha hagut un augment d’artistes ebrencs que ha fet que el focus es girés cap al sud. Igualment, caldria no morir d’èxit ni reduir la música que es fa al sud com a un estil per a ser consumit al sud. En principi iniciatives com la d’Enderrock haurien de contribuir en positiu a situar la música d’una zona concreta al mapa global i ajudar a fer-la de tots.

Allò que d’una banda ajuda a visualitzar-te i a trobar el que en diuen nínxol de mercat, acaba esdevenint una etiqueta

Pot passar el mateix amb los llibres: literatura ebrenca, autors ebrencs, etc. Allò que d’una banda ajuda a visualitzar-te i a trobar el que en diuen nínxol de mercat, acaba esdevenint una etiqueta, com si des de l’Ebre no es pogués escriure o cantar per a tota mena de públics i es fes només o en gran mesura per als oriünds. Massa sovint es parla de natros a la premsa en notícies d’àmbit territorial, no pas nacional. Com si estiguéssem arraconadets, com a alguna cosa exòtica o esporàdica o com si tot acabés en la jota. Que, per cert, mos encanta, és clar!

Algú sap on és nat lo company Joan Dausà? I Gemma Humet? Coneixeu los orígens exactes de l’amic Cesk Freixas? Potser és més fàcil taral·lejar algunes de les seues melodies i ja està, no? Doncs això. No es canta millor per ser de Girona ni es compon pitjor per ser Tortosa; ep! i viceversa. Tant se val si ets de Sant Feliu del Llobregat, del Penedès o de la Catalunya Central. Importa què fas i que tingues les mateixes oportunitats i després, que el públic trie que sobre gustos, colors.

Està bé que se mos tinga en compte, eh? Però allò que vol ser una floreta massa sovint acaba sent una etiqueta, ja que mos encasella en ser d’allà baix, com si allà baix només poguéssem fer un tipus de música, com si les nostres cançons fossen per a públics menors o com la parla fos susceptible de reduir lo públic potencial. Potser fins i tot quan hau vist la paraula ebrenc a mig article hau pensat que era un tema local, donant-li a local una connotació pejorativa sense voler. La qualitat de l’obra de diversos grups i artistes de l’Ebre mereix ser tinguda en compte més enllà d’un número especial o d’una efemèride concreta. És un bon començament l’Enderrock d’este mes d’abril. És un primer pas cap a la normalització. I tant! Així mateix, caldria que a partir d’ara els nous treballs discogràfics o projectes sorgits del sud del sud poguessen ocupar espais de premsa nacional (audiovisual o escrita) sense necessitat de recórrer a un monogràfic o a una ocasió especial. També se mos pot dir que se mos coneix poc o menys. Cert. Però això és com lo futbol femení: se veu poc perquè se retransmitix poquíssim. Amb la música passa quelcom de similar: t’escoltaran poc si et fan sonar poc, sabran poc de tu si no surts enlloc i quedes relegat a ser només quota territorial.

La qualitat de l’obra de diversos grups i artistes de l’Ebre mereix ser tinguda en compte més enllà d’un número especial o d’una efemèride concreta

Este dimarts dia 9 a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm a les 20h, es presenta la revista Enderrock de l’abril. Hi haurà música en directe i mos sentireu cantar amb un català preciós que mos delata. Veniu-hi sense mapes, ni ulleres, ni sedassos, la música és universal. Esteu convidats a vore el país com un de sencer. Amb personalitats diferenciades, però d’igual a igual. Escolteu-mos sense el filtre territorial. Valoreu-mos pel què som i pel què fem més que per d’on som. Benvinguda la visualització mentre no sigue un etiquetatge.