A vatros també vos ha passat volant? Sembla ahir que llançàvem coets per la revetlla de sant Joan i avui ja comença el curs escolar. A l'estiu li queden dos afaitades -que no a la calor, la qual probablement encara mos farà parlar una mica a deshora- i ja tenim més a prop lo canvi d'hora d'hivern que el de primavera. Es van esgotant los esmorzars sense rellotge i els dies llargs. Van renaixent les agendes per a emplenar-se i els petons curts. I pareix que cada any siguéssem los mateixos que l'anterior quan arriba esta època, però vore créixer els menuts de la casa o vore recular les platges fa que mos adonéssem de que el temps també passa per a tothom, natros inclosos, només que un geperut no es veu la gepa.

Mos pensàvem que tindríem tot lo temps del món per a fer plans a milers i hem acabat comptant-los a desenes i gràcies. Ara, això sí, estes desenes han estat molt ben aprofitades. No sempre és lo número, la qualitat també suma. Res com les persones noves que han aparegut sense esperar-mos-ho i que mos han fet caminar quan no hi comptàvem i somriure sense ganes i aprendre a començar a estimar d'una altra manera. Persones amb qui hem compartit més d'una botella de vi i un paisatge embriagador ple de conversa inesperadament frondosa. Ànimes lliures i discretes que mariden a la perfecció mirada i silenci, per a fer parlar la timidesa dels ulls i saber que són de fiar. Persones que, quasi sense voler, després -allà quan lo dia s'escurça- acudixen a la teua memòria, com lo girasol que busca la llum.

Lo setembre, més reflexiu i menys festiu, és un altra mena de cap d'any

Lo final de l'estiu -que traduït al castellà és lo títol d'una cançó del Duo Dinámico que algunes, de xicotetes, cantàvem d'esma per estes dates- et fa pensar en amistats amb qui finalment no t'has pogut trobar, tot i el munt de dies lliures que suposadament vèiem vindre per davant ara fa uns mesos. Fills que marxen a estudiar fora. Nebodes que tornen. Amigues que ja no se n'han d'anar. Cicles vitals que es van repetint i d'altres que s'estrenen. Poques coses hi deu haver tan boniques com tindre ganes de conèixer més i millor una persona nova que l'estiu ha portat embolicada en paper de regal. La il·lusió de seguir tastant aquell caràcter que t'ha atrapat recentment només la pot igualar l'emoció de seguir-te retrobant amb les companyes que sempre hi són, com l'estrella polar que no es mou del lloc si mires al cel i saps trobar-la.

Quan érem menudes l'estiu era llarg i donava molt de si. A vegades fins i tot se mos feia etern. Era un paradís trobat any rere any, que màgicament no canviava de lloc. Vacances, excursions, amistats, hort, iaios, genolls pelats, cosins, banys i trobades inacabables. Després, quan entràvem al primer mes de la tardor, venia aquella olor d'estar folrant los llibres amb plàstic transparent, ja fos autoadhesiu (com l'aironfix, i que no et permetia segones oportunitats si l'erraves) o bé només amb lo cel·lo de tota la vida i els rotllos aquells ben embolicadets que anàvem desenrotllant a mesura que protegíem lo llibre. La il·lusió de posar-hi el teu nom a la primera pàgina o, simplement, dixar-hi posat lo de ton germà gran, de qui havies heretat aquell llibre de text degudament ja subratllat.

Quan érem menudes l'estiu era un paradís trobat any rere any que màgicament no canviava de lloc

Amb lo temps, l'edat et fa mirar més enrere que endavant, no pas perquè no albires i desitges un futur joiós, si no més aviat perquè tens més vivència acumulada i creix la nostàlgia que et fa recordar d'on vens. La mateixa que t'ajuda a saber on vols anar malgrat que potser avui no et trobes exactament allà on t'imaginaves que series en estes alçades de l'existència. Lo setembre -més reflexiu i menys festiu- és un altra mena de cap d'any. Tal vegada, fins i tot, ho sigue més que no pas lo final de desembre que, camuflat amb llumetes de colors, mos dissimula lo significat mateix de la data i després lo curs continua. Sí, l'estiu dona per a molt. Especialment, si el dixem que sigue tal com és i, sobretot, si aprenem a guardar un trosset de la seua llum al nostre interior per després, durant l'any més ennuvolat, poder fer la fotosíntesi emocional.