Agafar el pols al procés català en unes eleccions espanyoles i en lo context actual de repressió no és tasca fàcil. És veritat que no mos fan temor les urnes i és veritat que des de l’1 d’octubre se mos fica la pell de gallina cada vegada que tornem al nostre col·legi electoral. De la mateixa manera, no és menys cert que comencem a estar una mica cansats, no pas d’exercir lo nostre dret sinó d’haver de fer-ho sovint amb una agulla d’estendre al nas o veent-mos gairebé obligats a votar lo menys dolent per a evitar mals majors. M’agradaria poder ficar una papereta més per il·lusió que per temor, més perquè vull que vinguen uns i no pas tant perquè no vull que en vinguen uns altres.

I això val tant per als partits del 155 i l’extrema dreta com per al mateix bloc de republicanisme polític català, que ha sigut incapaç d’anar unit a n’estos comicis i mos ha fet triar a la gent d’un poble que l’1 d’octubre no mos preguntàvem de quin partit era la persona que estava al nostre costat defensant una urna de matinada. I com es podia fer un vot de càstig a determinades actituds de partits sobiranistes sense tirar-mos pedres a la teulada independentista? En lo meu cas va ser votant Front Republicà, malgrat que la mateixa TV3, en una actitud incomprensible i impròpia d'una televisió pública, els ha ocultat fins a l’últim moment. I, resultats a banda, no em val allò que no tenien presència parlamentària perquè això no va ser excusa per a fer aparèixer Vox al seu mapa de sondejos i altres notícies. No n’hi ha hagut prou per a traure un escó però sí que el meu vot se suma al sac d’aquells que hem seguit votant independència. Un altre tema és que a les Terres de l’Ebre mos penalitza, i molt, formar part de la província i no tindre circumscripció pròpia, perquè vos asseguro que poc té a vore lo comportament del votant de l’Ebre amb la del gruix de votants del Camp de Tarragona.

M’agradaria poder ficar una papereta més per il·lusió que per temor, més perquè vull que vinguen uns i no pas tant perquè no vull que en vinguen uns altres

S’ha dit sovint que la generació de polítics que el PP, Ciutadans i PSOE van "descabezar" amb lo 155 (usant la mateixa paraula que la nefasta Soraya Sáenz de Santamaría) va saber estar a l’altura de les circumstàncies. Compartixo esta afirmació i me'n sento orgullosa i agraïda, malgrat les errades comeses i amb l'autocrítica que ja s'està fent. Des de llavors ençà, però, los representants actuals de la classe política catalana han creat desencís per les seues continuades desavinences, estratègiques o personals, i considero que mai no agrairan prou al poble de Catalunya la seua maduresa i constància, malgrat lo desengany que ells mateixos mos han provocat, amb diferents nivells de responsabilitat. Si per un moment apropem lo focus a Terres de l’Ebre, al desencantament per la desunió se li suma lo fet que al sud del sud l’electorat mos trobem amb molt poca renovació de candidats, que van adaptant-se camaleònicament a les circumstàncies. Una agulla d’estendre no pot amb tot, senyors.

En tot cas, no es tracta de qui guanya sinó de qui pot governar. És cert que lo tripartit d’extrema dreta no suma (per sort) però l’amenaça d’un pacte PSOE-Ciutadans encara és possible i com que ho és numèricament, no és gens descartable, tot i les nombroses negacions que n’han fet els protagonistes. També seria possible un suposat pacte de legislatura en minoria de PSOE i Podemos amb acords puntuals amb altres forces i potser fent lo buit a les candidatures catalanes. Siga com siga, no esperéssem tindre’n una resposta ràpida, no almenys abans de les noves eleccions del 26 de maig.

Finalment, a Catalunya les dretes només sumen 7 escons; al País Basc, zero. Prenem-ne nota. Lo color del nostre país és groc i les coordenades de votació ben diferents de les de la resta de l’estat espanyol. Vorem què faran a Madrid los 22 diputats catalans, un rècord. Felicitem-nos pel creixement d’escons, per la participació. No obstant, recordem que votar és important però no n'hi haurà prou. Caldrà seguir desobeint. Som-hi!