De vegades hi ha persones que són com aquella fitxa de dòmino solta que, per no ser tombada per la velocitat adquirida de la pròpia filera, es queda dignament plantada al mig de la renglera i no permet que l'embrenzida de la resta la gite. A primera vista poden semblar l'aixafaguitarres de torn que impedixen que la petita cursa continue caent en harmoniosa (i avorrida) melodia —tac, tac, tac, tac, tac— però és també una qüestió de dignitat i de supervivència: caure esclafada pel doble sis no és una opció. És preferible sortir de la fila o quedar-se dempeus i dir: fins aquí.
A saber: fins aquí de canviar la llengua si la meua és lo català (contracta un traductor). Fins aquí de mostrar-te afecte si tu no em tens en consideració (que si s'estima no és tan difícil ser-hi). Fins aquí de dissimular que m'importa un tema o una persona si no m'aporten (ja no tenim edat per a anar perdent lo temps). Fins aquí de trivialitzar un micromasclisme (no n'hem de dixar passar ni un!). Fins aquí de dixar-se portar per la majoria si a recer d'una determinada minoria s'hi està millor (als màrgens també s'hi viu bé). De vegades la victòria no és guanyar cap partida, ni que totes les fitxes queden tombades després d'una espectacular coreografia previsible. De vegades és, simplement, restar immòbil. Tancar la carpeta sense que tornar-la a obrir faça mal, sense que hi haja temptació de tornar a mirar-la i, si n’hi ha, que la nostàlgia pretèrita no supere el realisme optimista present.
Fins aquí de canviar de llengua si la meua és lo català, fins aquí de mostrar-te afecte si tu no em tens en consideració
Sí, este article també és per a tu. Que de tant llegir entre línies t'inventes paraules i interpretes més enllà del significat real d’aquestes. Que espenteges la primera fitxa com aquell qui no vol la cosa, sabent que amb lo copet inicial pots acabar ferint algú o assenyalant aquella qui es queda dreta, com si fos culpable de res. Per a tu, que amb la teua malinterpretació conscient baix del braç l'escampes als quatre vents com si fos certa. Per a tu, que li busques tres peus al gat i, com que no tens res més a fer a la vida, li acabes trobant —clar—, quan lo que hauries de fer si no tens faena és pentinar-lo, al gat, i dixar-mos a la resta en pau dins les nostres frases fetes sense tergiversacions i plenes de sentit comú.
De vegades cal romandre quietes. Plantar-se al mig de la serp que dibuixen les fitxes, mentre la resta de peces van accelerant-se felices com a corderets que no es plantegen res sinó que, simplement, van fent i si ara toca bolcar, doncs cap avall s'ha dit i a esperar que algú altre les aixeque d'un sarpat per a tornar-les a la caixeta. Algunes de natros preferim apuntalar-mos perquè l'onada no se mos emporte o bé apartar-mos de la corrua abans no arribe l'impuls monòton que ens faça ser còmplices d'una inèrcia creada per algun dit malintencionat que ha decidit que caure justament ara era la millor opció. Portar la contrària no és anar contra corrent. Potser és mantindre-s'hi, dins lo corrent, i fluir i dixar fluir. Viure i dixar viure.