Què és per a vatros posar la ment en blanc? No pensar absolutament en res o pensar en alguna cosa relaxant que vos ajuda a no ocupar la ment, com ara la mar, l’horitzó o la forma dels núvols? Com aconseguiu evadir-vos de tot —si és que ho aconseguiu— i que el soroll del món no vos envaïsca? Existix lo silenci complet? Si existix, lo silenci és a la neu. Aquell buit que fa mal a les orelles, implacable i penetrant, d’una muntanya nevada abans de cruixir sota els teus peus. Lo repte que se mos presenta als humans consistix a recobrar la senzillesa i l’autenticitat, a saber que al món del pensament natros som los únics responsables. Pensem allò que volem i som allò que pensem. De la mateixa manera que som allò que mengem, allò que llegim o allò de dis-me amb qui vas i et diré qui ets. Qui ets, qui som. Lo verb, al final, és ser. Solem anar tots corrent amunt i avall, i, mentre correm, no som.

Caminem com per inèrcia, que si qui dia passa any empeny, que si sembla ahir que era Cap d’Any i ja hi tornem a ser, que si pareix mentida com passa el temps, perquè després llisgues a Einstein i et diga que no existix, lo temps. Llavors, per què correm? Tenim temps per a equivocar-mos, però ja no tant per a demanar perdó. Ni a l’espill quasi no tenim temps de mirar-mos i no mos hi descobrim ni canes ni arrugues perquè no mirem bé o no les volem vore. Que mos sobren rellotges i mos falten ulleres. I mos sabem les rutes de memòria i a vegades ni mos fixem per on caminem perquè hi anem d’esma i veem gent però no persones. No gaudim prou del paisatge perquè sempre és al mateix lloc i perdem la capacitat de sorprendre-mos, tan important que és alimentar la innocència i escoltar música relaxant que, generant so, ajuda a crear silenci, i aturar-mos. Demà et picaré! D’esta setmana no passa que mos vegem! Hem de quedar! I patapam! Ja han passat no sé quants mesos més i els fills dels amics creixen un pam o els comença a canviar la veu o de sobte ja tenen noviet, i una altra companya està a punt de parir i ni la panxa grossa no li has vist!

La vida està en moviment, és flexible i fluïx, ja és això, el que passa és que potser natros mos movem massa en lloc de dixar-mos portar una mica sense ànsies. I si mos estiguéssem quiets una estona? Què passaria? Potser les coses vindrien cap a natros sense tant de desfici. Sense descansar el cos, lo cap no respira. I si el cap no respira, lo cos s’ofega. I un bon dia ets a la platja, sola, llegint, prenent lo sol i el bany sense pensar en res (silenci, horitzó, musiqueta, cada u el que vulga) i et retrobes amb una amiga de qui feia deu anys que no sabies res, i al cap de mitja hora d’estar parlant ja sembla que repreneu la conversa d’ahir mateix, com si este ahir no hagués estat 120 mesos al congelador. I llavors dius per a tu: potser era això… I, com diu Mark Twain, “lo perdó és la fragància que desprèn la violeta al tacó que l’acaba d’esclafar” i la vida val la pena cuinada a foc lent i tot ve quan ha de vindre amb la forma que ha de tindre, només mos calen diòptries i paciència.

Montse Castellà
Opinió ... i es parlarà de vida Montse Castellà