Hòmens muntant un escenari. Dones preparant micròfons. Iaies pintant pancartes. Iaios servint cerveses. Músics cantant debades. Xiquets pintant murals. Noies fent llaços. Copisteries regalant fotocòpies. Advocats assessorant activistes. Mestres educant amb valors. Infermeres custodiant urnes a casa. Informàtics dissenyant samarretes. Pagesos llaurant rodejats de bales de farratge grogues. Restauradors cuinant per la causa. Bombers parant cops de porra. Escriptors regalant paraules per la pau. Autònoms fent ingressos a la caixa de solidaritat calculadora en mà. Forners preparant entrepans per als manifestants. Esportistes corrent per la llibertat. Botiguers venent productes grocs que res tenen a vore amb lo seu negoci. Mestresses de casa escrivint cartes a les presons. Jubilats cuidant els nets perquè els pares puguen assistir a un sopar groc. Jóvens redactant manifestos. Hores de son.
Esta és la millor basa del republicanisme: lo capital humà, lo temps de vida entregat. La plena disponibilitat a seguir endavant. Cada u a la seua diferent manera. Cada una en la seua humil mesura. Poques coses hi ha tan fortes i indestructibles com la solidaritat i el voluntarisme. Quan veritablement estàs disposat a defensar una persona honesta, a treballar per una causa justa, res ni ningú poden aturar-te. Com a molt poden ficar-te pals a les rodes i retardar l’arribada al final del camí, però només poden influir en lo quan, no en lo què. Lluitar servix. És cert que no sempre es pot guanyar, però no totes les derrotes són irreversibles. Vaig llegir una vegada no sé on que al final tot surt bé i, si no és així, és que encara no és lo final.
Pregunta’t: què no estàs disposada a fer per a aconseguir el teu objectiu? Quantes menys respostes trobes, més possibilitats d’assolir-lo. Los republicans només tenim una resposta a la llista: la violència. No estem disposats a practicar-la. Ep! Tampoc a permetre-la. Això mos farà anar una mica més lents? Paga la pena, més encara si qui et demora la marxa sí que l’usa, tant la institucional com la física. La intransigència no és pas la nostra companya de viatge. És lo seu llast.
Un dels punts forts del moviment independentista i republicà, i que a la vegada ha esdevingut una de les característiques més sorprenents de portes en fora (opinió pública, premsa, habitants d’altres països), és la unió entre la ciutadania i els seus representants polítics. Érem (no sé si dir som, aposto perquè sí) un sol braç, assumint cada u les seues responsabilitats: uns als despatxos, los altres als carrers. Imbricats. Lo poble va pagar de la seua butxaca les fiances del polítics perquè ha agraït i assumit que ells prenien les decisions que els demanava la majoria de la ciutadania (miro d'evitar lo concepte ciutadans perquè és una paraula que malèvolament s'ha apropiat un partit). Ara dediquem este temps de vida per a traure’ls de la presó, perquè tornen a casa les persones exiliades, per a ajudar a finançar la seua defensa jurídica, per a pagar els viatges dels familiars. Per a construir un nou país. Som de crosta de coco. La generositat no té enemic possible. Lo teixit social és imbatible. La llibertat, una dinamo: com més s’usa, més llum fa. Deia ma iaia que lo que no es paga amb diners se paga en dinars. Baratar, bonic verb.