Lo consens està sobrevalorat. No cal entendre-mos en tot, ni coincidir, ni convèncer sempre l'altre. Opinar diferent i no canviar d'opinió tampoc no està gens malament. De fet, si no fos així, llavors potser no existiria la coherència —com a concepte— que probablement siga més important que l'acord en si. És interessant que mos puguen fer canviar de parer de tant en tant, és clar —una mica de tolerància sempre fa bé—, però sense tombar l'essència que sosté la nostra carcanada vital. Mos ho deia Joan Fuster: "Reivindiqueu sempre el dret de canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics". Cert. Ara bé, mantindre's en congruència amb una mateixa acaba sent allò que mos manté surant quan ve temporal. Una boia, més que un far. Ferma i flexible alhora.
L'ordre també està sobrevalorat. Lo desori no està gaire ben vist. S'associa a imperfecció —com si la perfecció existís— i al fet de no saber anar per la vida quan, la veritat siga dita, dels moments menys planificats en surten, sovint, els instants més màgics. Perduren al cor los records més inesperats, aquells en los que mos dixem sorprendre per la vida. Caminar amb un cert rumb però sense tindre del tot clara la direcció ni la ruta que s'agafarà i, sobretot, sense tindre pressa. Ser una mica desorganitzat, de vegades, ajuda a generar boniques situacions imprevistes i a no patir tant. Si adés dèiem de ser boia, ara diem també que ser penell és bo. Un penell que sap moure's amb lo vent que bufa, sense oposar-s'hi, acompanyant-lo.
M'agrada l'estiu perquè cada decisió presa és un elogi a la lentitud i a la llibertat, paraules valentes que durant tot l'any planten cara a la pressa i a l'ordre
Estimo el desori de l'estiu: menjar quan tens gana, dormir quan tens son. Prendre el bany i afonar el cap sense mesura i que la salabror es quede a viure a la teua pell. No planificar massa i fer les coses a deshora, com si anar a hora servís de gaire, a no ser que sigues un rellotge, i tot i així ben just. No saber en quin dia et trobes i que el temps cundisque més que quan estàs pendent dels minuts i la seua puntualitat. Riure fins a tindre agulletes. Ser misteriosament feliç, com deia el poeta, desconnectats d'un ritme de vida que se'ns imposa i que natros obeïm a ulls clucs sense gaire oposició. Perquè mos diuen que ha de ser així, per costum. Per una qüestió d'ordre i de consens com a societat: aquells dos conceptes que estan sobrevalorats.
M'agrada l'estiu perquè manté l'equilibri dins del caos, com quan a casa trobes allò que busques encara que no estigue al lloc que suposadament li pertoca. M'agrada perquè desperta el nostre costat més salvatge, aquell que convindria que, quan passa la calor, no es tornés a adormir. M'agrada l'estiu perquè cada decisió presa és un elogi a la lentitud i a la llibertat, paraules valentes que durant tot l'any planten cara a la pressa i a l'ordre. M'agrada l'estiu perquè mos estima tal com som, sense jutjar, i si ha de fer una tronada, la fa. M'agrada l'estiu perquè de la solitud i el silenci en fa virtuts compatibles amb la bogeria i la remor de viure amb intensitat lo dia a dia. M'agrada l'estiu perquè amb los petons de més que em dona me'n faig un rebost de llum per a passar l'hivern.