"Jesús! A dinar!", cridava sa mare des del menjador. Llarg silenci com a resposta. Al cap de cinc minuts la mateixa tonada: "Jesús, lo dinar és a taula!", i Jesús que no apareixia per enlloc. Finalment, fent bona la dita, la tercera va ser la bona i Jesús Moncada va aparèixer a la sala on l'esperaven sa mare, Maria Estruga, i sa germana, Rosa Maria, en un piset situat al barceloní barri de Gràcia, on van anar a viure quan, a principis dels anys setanta, Franco los va inundar mig poble i va enderrocar-ne l'altre mig. 

L'escriptor mequinensà estava absent. La seua mà sostenia de mal grat una cullera i remenava la sopa d'esma però el seu cap no hi era pas, en aquell àpat. "Fill, que et se refredarà el plat, què et passa?". Lo brillant autor va aixecar lleument la vista i per sobre les ulleres va respondre: "és que vatros no sabeu en quina situació he dixat un dels personatges, allí dins", va explicar assenyalant la seua habitació despatx, des d'on treballava amb màquina d'escriure, llibreta i ploma. Així era Jesús Moncada, l'aragonès que escrivia en català. Lo català nascut a Mequinensa. L'ebrenc universal. Los seus llibres lo posseïen, s'introduïa dins la narració i s'hi quedava a viure.

Recordant que va faltar tot just ara fa dues dècades i amb l'objectiu de seguir homenatjant-lo i difonent-lo, diversos actes arreu del país versen la seua figura estos dies. Trobades de lectors apassionats i experts que lligen los seus passatges favorits de l'obra de Moncada en unes reunions culturals que s'han batejat com a Sirgades, en al·lusió i estima a la seua gran novel·la Camí de Sirga, la mateixa que, en ser publicada al suec, va fer que el seu traductor en aquell idioma, Kjell A. Johansson, digués sense embuts que hi havia descobert un seriós candidat a guanyar el Premi Nobel de Literatura. Potser és lo més a prop que la nostra maltractada llengua hi ha estat, de guanyar-lo, i hauria tingut certa gràcia que fos ell, un català de la franja amb un accent tan fluvial, qui mo'l portés cap aquí.

Treballava els textos tant com podia, amb talent, constància, destresa, compromís. I amb una llengua rica, única, elegant, divertida. Perdia la gana i la son. S'enamorava de les històries i mos ha traslladat este amor a través de la lectura de les seues pàgines. Los adjectius l'obsedien: sempre nombrosos i mai sobrers, cada un aportava algun matís. Havien de ser-hi tots i ell els hi posava, fent companyia als substantius i abraçant una gramàtica i una estructura prodigioses. De ben menut el fascinava Jules Verne i de gran en va ser el seu traductor al català. Va passar de llegir Cinc setmanes en globus en pantaló curt i genolls pelats, a traduir La volta al món en 80 dies, ja fet un home. Tendre i meticulós, irònic i tranquil, també així —amb estos trets del seu caràcter— fou com va encaixar la notícia de la malaltia, lo maleït càncer de pulmó que fa vint anys se va emportar el seu cos però que no ha pogut, ni podrà mai, esborrar la magnificència del seu excepcional llegat.

Al vintè aniversari de la seua mort, rellegir-lo és lo millor homenatge. Lo seu cervell prodigiós va trenar relats que són capaços de fer-te riure sol davant del llibre a casa o al tren

Ell va voler que li escampessen les cendres per les restes de la seua antiga casa al Poble Vell, aquell tramat urbà semiafonat que encara trau lo nas per la riba. L'esperit i l'esquelet d'uns edificis que van agonitzar durant tretze anys, lo temps que la dictadura va trigar a construir els dos embassaments que van sentenciar el poble. Avui en dia, los carrers que van quedar sobre el nivell de l'aigua són visitables —un corprenedor museu a l'aire lliure— i en arribar al carrer Saragossa, just al xamfrà amb lo carreró de Sant Francesc, hi trobem la següent inscripció:

A qui vingui a enderrocar-la
(per a escriure a la porta de ca meua)
Enruna-la, si cal,
però sense escarnir-la.
El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra
és dolorida pell d'uns altres dies;
allí on no sentiràs sinó el silenci,
nosaltres hi escoltem les antigues paraules.

Sí, som a casa dels Moncada i este text lo va trobar sa germana —Rous per als amics— remenant papers de Jesús, un cop ell ja era mort. Allí, sobre una elegant forja i en un dels pocs pilars que queda dempeus, la memòria estremida de l'escriptor i traductor continua latent. Les seues novel·les i contes són un exercici de memòria que una nova generació de lectors podrà descobrir gràcies a l'acurada reedició de l'obra completa que està fent-ne Club Editor —amb Maria Bohigas al capdavant— i gràcies també a Rous: des que va faltar son germà, lo treball de sa vida ha estat posar-lo al lloc que li pertany. En este context, seria una gran notícia —des d'aquí alcem la petició— que es recuperés l'obra teatral titulada Mequinensa que, estrenada a la sala menuda del TNC el 2012 i sota la direcció de Xicu Masó i la dramatúrgia de Marc Rosich, va pujar als escenaris les paraules de Moncada d'una magistral i emotiva manera.

Llegir Moncada ara és sentir com encara brama un riu que cada dia és menys vida, l'estimat Ebre que van tallar amb dos pantans enormes (Mequinensa i Riba-Roja) i que el capitalisme actual considera un dany col·lateral d'allò que anomenem progrés. Lo seu cervell prodigiós va trenar relats que, malgrat la lògica pàtina de malenconia per la desaparició del seu poble natal, són capaços de fer-te encanar de riure i amollar una sonora riallada, sol davant del llibre a casa o al tren. Una visió còmica del seu univers que perdura cada cop que el rellegim o el descobrim, cada volta que ens submergim a les seues històries i les fem nostres, cada vegada que convertim la quotidianitat en mite, tot oblidant-mos —com ell— de l'hora de dinar.