Elisabet II ha mort. La seva figura ha transcendit nacions i generacions i ha estat un dels principals referents del món dels meus avis, dels meus pares i, fins dijous, del meu. Per la seva condició de constant a l’imaginari col·lectiu, la Reina ha justificat amb la seva presència allò que li ha tocat encarnar: la història avança i tot canvia, però la monarquia britànica perdura per sobre de tot el que és material. Aquesta és la clau de l’èxit d’una institució que per a alguns avui no té cap mena de sentit però que, per costum i per la solidesa dels referents que llega, continua sent com a mínim acceptada i sovint respectada.

El regnat d’Elisabet II ha durat 71 anys i això li ha donat marge per fer-se perdonar males decisions, morts, polèmiques i escàndols familiars perquè, quan l’escuma ha baixat, ella encara seia al tron. Tot el que els homes no li han perdonat li ha perdonat el temps. Eacute;s esbiaixat jutjar el regnat de la difunta reina d’Anglaterra com si es tractés d'una legislatura de quatre anys qualsevol, perquè un regnat com el seu és una cursa de fons on guanya qui entén la mecànica del poder i els tempos de la història. I qui amb això sap sempre mantenir l’equilibri entre la persona que és i la corona que porta, fins i tot quan cal apartar la primera per abraçar la segona. Saber-se mortal i representant d’una institució amb vocació d’eternitat és saber-se servidor d’uns interessos a favor dels quals permanentment s’ha de cedir. És deixar de ser una persona i ser una eina fins al final. Elisabet II ha regnat 71 anys perquè ha llegit els canvis del regne i del món i hi ha acomodat la corona sense acomodar-se en la corona. Li ha sortit bé perquè mantenir la ponderació entre conservar allò que cal conservar per preservar-te i canviar allò que cal canviar per sobreviure —i entendre’n la dissemblança— és la fórmula de la permanència.

La reina d’Anglaterra ha estat una mica la Moreneta del món. D’un símbol que transcendeix la religiositat i esdevé un element cultural més a un referent que va més enllà de la seva condició de monarca per a ser admirada fins i tot pels qui no es definirien mai com a monàrquics. Igual que en la pràctica de la tradició i la celebració d’una cultura hi ha una acceptació gairebé inevitable dels elements religiosos que la conformen més enllà de la fe que personalment practica cadascú, en l’admiració i senzilla acceptació d’una reina com a referent dins l’imaginari col·lectiu pot haver-hi una legitimació inconscient de la monarquia.

Formant encara part del regne d’Espanya, fa de mal dir fins a quin punt això ha estat així per a nosaltres, perquè a la història recent de la família reial espanyola no hi ha ni un membre que pugui servir d’inspiració de res i perquè porten la corona de la nació que ens sotmet. Però des d’una visió desnacionalitzada del concepte de monarquia —si és que tal cosa existeix— Elisabet II ha estat de llarg l’actiu extern més distingit del segle per a tota la resta de monarquies europees. Des del seu tron i des dels nostres subconscients, ha construït un símbol que ha traspassat la seva pròpia condició d’anacronisme i ha deixat que la nostra psique el projectés més o menys intensament sobre les altres corones del continent. Amb una sola monarquia les ha legitimat totes —o hi ha contribuït— perquè ha fet creure al món que encara poden existir reis amb sentit del deure, del servei i de l’autoritat. Ara que ella és morta, cada monarca és a les seves pròpies mans.