A les portes de confirmar-se la candidatura de Puigdemont a la Presidència de la Generalitat, és indiscutible que aquesta notícia canvia el panorama polític català. La pregunta, tanmateix, és si també canviarà el paradigma autonòmic.

De moment, queda clar que el retorn del president legítim, a qui el 2018 se li va furtar la investidura per gràcia i poder del Constitucional, i que fa sis anys que lluita contra la cacera judicial espanyola, que ha vençut als tribunals del Regne, a diferents jutjats europeus, i que ha demostrat una extraordinària resiliència davant les forces de tot un estat, sacseja completament el panorama electoral i polaritza la tendència del vot. Per molts esforços que faci el president sortint, la dimensió històrica del qual s’apropa al buit matemàtic, és un fet que el 12M bascularà entre Puigdemont i Illa, és a dir, entre el vot independentista i el vot espanyolista. No cal dir que, en ambdós casos, hi haurà moltes altres opcions polítiques que, en les sumes i restes, decantaran les possibilitats presidenciables de cadascú, però la polarització està força assegurada. Per això el PSOE i ERC han fet tots els malabarismes per intentar dificultar el calendari del retorn del president, especialment els republicans, que fa temps que aquesta possibilitat els fa entrar en pànic. Pere ha imitat Pedro, que també va fer avançament electoral per guanyar-li el pas al PP, cosa que de moment li va sortir bé, però no és previsible que la mateixa jugada li surti bé a Aragonès. Ni Feijóo tenia la dimensió política de Puigdemont, ni ERC està en condicions de plantar massa batalla, després dels errors estratègics a Madrid, i la pèssima gestió a Catalunya.

Per molts esforços que faci el president sortint, la dimensió històrica del qual s’apropa al buit matemàtic, és un fet que el 12M bascularà entre Puigdemont i Illa, és a dir, entre el vot independentista i el vot espanyolista

Però, si és indiscutible la rellevància política i mediàtica del retorn de Puigdemont, que ocuparà el centre de la pantalla catalana i també espanyola, el que està per clarificar és la transcendència històrica que representarà. Torna per canviar el paradigma autonòmic i retornar el país al cicle independentista del Primer d’Octubre, o per fer política independentista dins de l’autonomisme? Aquesta és la pregunta clau al voltant de la qual pivoten les esperances d’uns i els neguits dels altres. En aquest 12M es jugaran moltes partides. D’una banda, el govern de Sánchez, que, tot i ser un gran malabarista, està a la corda fluixa sense xarxa i al peu coix. S’ho juga tot a la carta Illa, però aquesta és una carta que porta la motxilla del cas Koldo, les bombes retardades de la qual van explotant adequadament i podrien fer-ho a la seva cara. La resta de partits també juguen partides complexes, amb el PP decidint si foragita finalment Ciutadans i aconsegueix allunyar-se de Vox, els comuns, seriosament tocats per la derrota de les gallegues i pel foc amic que pateix Yolanda Díaz des de les files socialistes, i ERC que pot dessagnar-se encara més del que ho ha fet en les darreres conteses.

Però la veritable partida és una altra: la clarificació de la causa catalana, que tancarà definitivament el cicle començat el 2012, sigui perquè s’abandona generacionalment, sigui perquè es replanteja amb les variables que exigeixen les noves contingències. Dit altrament, seran unes eleccions presidenciables o un plebiscit, i la resposta canvia completament la situació de Catalunya. En aquest aspecte, si aquesta fos la intenció de Puigdemont, que no sembla probable que torni a Catalunya per anar a veure la Moreneta, cal tenir en compte com es formulen els compromisos i com s’aixequen les expectatives, perquè l’independentisme ha demostrat molta paciència i molta fortalesa, però està desorientat, ferit i enfadat, i no tolerarà una altra promesa fallida. Si novament Catalunya votés majories independentistes, i aquestes només servissin per pentinar el gat autonòmic, l’enfonsament de la ciutadania compromesa seria tremenda.

Atès que Puigdemont té molt clara la responsabilitat que assumeix i l’enorme cabal d’il·lusió que pot aixecar, l’opció del plebiscit i les seves conseqüències si guanya, són altament probables. No cal dir que pel camí actuaran els jutges patriòtics, les deixalles de Ciutadans, els eurodiputats de l’Espanya ultra, els micròfons de la revolta aznarista, els paranys parlamentaris del PP i el llarg etcètera d’obstacles perquè Puigdemont no torni, i si torna, no guanyi, i si guanya, no faci el que ha de fer. La bona notícia és que el president ho sap, fa sis anys que ho combat i sembla estar decidit a assumir el repte. Després de dotze anys de grans mobilitzacions, de set del gran envit a l’Estat, i de set de brutal repressió, el 12M pot ser crear les condicions per a un nou momentum independentista. I aquesta vegada no hi haurà marge per als errors, no hi haurà marge per a les dilacions, no hi haurà marge per als dubtes.