Entendria l’independentisme que Puigdemont s’assegués a negociar amb el PP? O, per ser més concrets, es trobés, per exemple, amb Aznar per iniciar una ronda de converses? I faig servir el nom d’Aznar no només perquè és la bèstia negra de l’independentisme (títol guanyat certament a pols), sinó perquè si Zapatero és l’estadista del PSOE, Aznar ho és del PP. És a dir, és l’home que pensa i configura el model d’estat que defensen els líders del seu partit, de la mateixa manera que ZP (guanyat el pols al felipisme) és l’home que xiuxiueja a les orelles de Sánchez. Passi el que passi en els propers temps, si és que realment s’arriba a un procés de negociació seriosa, tot passarà per ells. O dit altrament, no passarà sense ells. I, per tant, repeteixo la pregunta: entendria l’independentisme la possibilitat d’una negociació amb el PP? Lògicament, obvio la qüestió amb Zapatero de protagonista, perquè les relacions amb el PSOE estan més assumides i semblen més assumibles.
No cal dir que la pregunta és una provocació i segurament una quimera, atesa la secular agressivitat de la dreta espanyola amb la qüestió catalana, però, tot i així, em sembla important fer-la perquè tinc la impressió que moltes persones no han entès un fet fonamental: les grans negociacions, aquelles que afecten qüestions de fons, no es fan amb els amics, sinó amb els enemics. O amb els “durs”, per utilitzar una terminologia menys bèl·lica i més política. És allò que en el conflicte d’Israel amb els àrabs en diuen la lògica dels falcons, els únics capaços de signar acords de pau. No cal dir, a més, que qualsevol acord signat entre posicions dures, tendeix a ser més sòlid i estable, que si es fa entre sectors més permeables. A la pregunta, doncs, caldria tenir clara la resposta: l’independentisme s’ha d’asseure a negociar amb qualsevol que tingui la voluntat de fer-ho i la capacitat de canviar realment les coses. I ho ha de fer des de dos supòsits: un, posant l’eix nacional i no l’ideològic en l’equació; i dos, plantejar-ho com una qüestió de drets col·lectius, i no partidistes. Des d’aquesta perspectiva, negar la possibilitat d’asseure’s amb el PP pot donar molta satisfacció estètica, però és d’una nul·la intel·ligència estratègica.
L’independentisme s’ha d’asseure a negociar amb qualsevol que tingui la voluntat de fer-ho i la capacitat de canviar realment les coses. I ho ha de fer posant l’eix nacional i no l’ideològic en l’equació i plantejar-ho com una qüestió de drets col·lectius, i no partidistes
Certament, tot això és especulatiu, perquè hi ha moltes prèvies abans d’arribar a una situació de negociació real: des de Feijóo investit gràcies al PNB (tot és possible), fins a un Tamayazo, o qualsevol pirueta socialista. Però mentre es recorre el camí cap a la investidura, l’independentisme ha de fer-se aquestes preguntes amb honestedat i no respondre des de l’estómac, sinó des de la Intel.ligència. Ho dic perquè sovint es peca d’ingenuïtat i, obsedits per mantenir una puresa irredempta, més estètica que no pas útil, oblidem que cal enfangar-se per assolir les grans fites. Una puresa que, portada a l’extrem, només serveix per destruir, però mai per assolir cap objectiu.
El darrer exemple d’aquesta puresa obsessiva és l’enrenou que s’ha creat, especialment a les xarxes, per la cessió de diputats de Sumar i PSOE per tal que ERC i Junts tinguessin grup parlamentari propi. És possible, com escrivia José Antich, que els partits catalans no ho hagin explicat prou bé, i que no hagin tingut en compte que venim de molts desànims i moltes desconfiances. Però algunes de les crítiques més descarnades, insinuant interessos espuris, són injustes i, sincerament, poc intel·ligents. Primera, perquè l’independentisme no ha cedit res per tenir grup parlamentari, sinó que ha estat el PSOE qui ha volgut concedir-ho per tal de facilitar la posterior negociació. I si bé és cert que venim dels temps en què ERC ha estat incapaç de pactar amb dignitat, també ho és que estem en un temps nou, on Puigdemont ha fet suar sang als socialistes per negociar una simple mesa parlamentària. Considerar que només per acceptar el grup parlamentari ja s’ha perdut credibilitat, tal com insinuava algun prohom del periodisme, és una precipitació injusta i lesiva. Potser caldria donar temps per veure si l’amnistia i el referèndum es posen sobre la taula de negociació, abans de repetir gramalletes d’heretges. Però, a més, tenir grup propi és fonamental per poder disposar de temps parlamentari on explicar les idees i en el cas d’un debat sobre l’amnistia, per exemple, aquest temps serà d’or. On està, doncs, el problema? On, el pecat? On la pèrdua de credibilitat? On la cessió de res, si només és el PSOE el que ha cedit i, en el tema del català, s’ha arrossegat? En tot cas, on alguns veuen entreguisme, altres hi veiem intel·ligència estratègica, una intel·ligència que acostuma a faltar dins de l’independentisme.
Tenir grup propi és fonamental per poder disposar de temps parlamentari on explicar les idees i en el cas d’un debat sobre l’amnistia, per exemple, aquest temps serà d’or
Certament, és possible que al final ens decebin. Però també és molt possible que no ho facin i que estiguem davant d’un moment d’enorme importància, on han canviat les regles i els interlocutors, i on es negocia de veritat i a totes, i no la menudalla per passar l’estona. Puigdemont ho ha deixat molt clar: va a totes, i no pensa cedir. Després de sis anys de resistència a l’exili i d’haver posat el PSOE contra les cordes en el primer acord aconseguit, resulta molt caïnita negar-li el crèdit. El fet és, però, que una certa part de l’independentisme s’ha sentit tan còmode en la trinxera, que no concep que es pot guanyar, i per això no està disposat a admetre cap èxit. És el que passava amb Arafat, que sempre va boicotejar qualsevol acord amb Israel, perquè preferia ser el líder de la resistència que no el cap d’un estat. I a l’independentisme n’hi ha uns quants, d’Arafats.