No tinc cap dubte que la Unió Europea, sobre la qual diumenge votarem, és una història d’èxits. Amb alts i baixos, amb resultats lents d’aconseguir, incomplets, amb defectes de disseny, però èxits al capdavall, en la mesura que els europeus (persones i països) hem millorat de manera clara la situació respecte als estadis anteriors dels pobles d’Europa. Els progressos pràctics en l’àmbit econòmic han estat grans i són tangibles per part de tothom; en l’àmbit polític, els progressos han estat molt més limitats i encara queda molt de recorregut.

Les aportacions de la UE són innegables en la preservació de la competència, en l’eficiència econòmica empresarial, en l’estabilitat econòmica, en el lliure comerç, en la moneda, en la protecció dels consumidors, en la millora de la capacitat adquisitiva de la seva població, en la protecció del medi ambient, en la salut, en la banca, etcètera. També, però en menor mesura, en aspectes com la seguretat de l’espai interior i la justícia. I és que els europeus ens hem posat d’acord en coses de perfil predominantment econòmic, que no és poca cosa. Pels lectors interessats, els recomano la lectura de les fites aconseguides i els reptes de la UE que descriuen de manera sintètica però magistral, en quatre pàgines, la Roser Ferrer i l’Àlex Ruiz en el seu article “Integració europea: els pròxims cinc anys... i les dècades següents” publicat a l’Informe Mensual 05 de CaixaBank Research. Com venen a dir els autors, el progrés en la integració va a marxa lenta, però vist amb perspectiva històrica, ho fa de manera força sòlida. I seguirà fent-ho lentament en el futur.

En una UE mínimament justa fiscalment, no es produiria la discriminació sistemàtica que practica l’estat espanyol amb Catalunya

Però la UE va més enllà de l’economia, almenys sobre el paper. És altament significativa la declaració d’intencions d’aquesta mena de “club econòmic d’estats” amb vocació d’esdevenir un “club polític”, que recull la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, actualitzada el 2016 (2016/C 202/02). El seu preàmbul arrenca amb: “Els pobles d’Europa, al crear entre si una unió cada vegada més estreta, han decidit compartir un futur pacífic basat en valors comuns”. Els valors són la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que descansen en els principis de democràcia i ciutadania i de justícia.

Els catalans hem combregat històricament amb aquests valors, i els compartim amb els països del nostre Nord. Pertànyer a un club de països que els tenen com a objectiu social, econòmic i polític ho hem de considerar un privilegi. Llàstima que pels nostres companys de viatge, els compromisos els exerceixen sobretot a nivell intern. I quan els exerceixen a través d’institucions comunitàries, ho fan de manera massa lenta fins al punt de resultar inoperants. Per entendre’ns i per posar dos exemples: el judici farsa a presos polítics catalans actual no tindria lloc en una UE amb autoritat judicial, la qual respondria amb celeritat i no d’aquí 5 o 6 anys; en una UE mínimament justa fiscalment no es produiria la discriminació sistemàtica que practica l’estat espanyol amb Catalunya.

Encara que pot semblar una carta als reis, em vull imaginar d’aquí a molts anys una Europa federal, amb estats sobirans, un dels quals Catalunya. De la mateixa manera que Massachusetts o Califòrnia als EUA. Uns EUE (Estats Units d’Europa), compartint mercat, moneda, defensa, política exterior i administració de la Unió; i uns estats que contribueixen a aquestes estructures federals però que són sobirans en la resta de matèries. Desconec quins estats formarien part d'uns EUE en alguns casos, com ara França, però en d’altres serien molt clars, com els lands alemanys, el País Basc o Catalunya. No tinc cap dubte que hi sortiríem guanyant, i molt, en una Europa políticament forta, d’estructura federal, respectuosa amb els seus pobles. Millor que en una Espanya que no sap ni vol resoldre el conflicte territorial, que demostra dia sí dia també que els catalans els fem nosa, excepte per passar el rasclet.

No hi ha gaires polítics que proposin explícitament una estructura política de caràcter federal a nivell europeu. Un país fort, organitzat a la manera federal ho podria liderar, Alemanya, però un altre país fort, com França, ho frenaria. D’Espanya no en podem esperar res en aquest àmbit. Es troben a faltar polítics de talla europeista, que mirin lluny i que es desprenguin de les rigideses dels estats per pensar unitats territorials més petites i més properes a la població. Veurem si en aquestes properes eleccions en despunten. Com va dir el filòsof, no hi ha vent favorable per qui no sap on va, i Europa en aquest sentit té manca de lideratges. Pel que pugui ser, i perquè crec en els futurs EUE, el proper diumenge votaré en clau federal... europea.