Alarmistes i triomfalistes dels mitjans de comunicació acostumen a agafar xifres mensuals, trimestrals, semestrals i fins i tot anuals per fer lectures interessades de com va la inversió estrangera a Catalunya. Jo mateix vaig escriure el 12 de juny de 2018 en aquest diari un article sobre l’arribada continuada d’empreses amb projectes tecnològics de primer nivell internacional, malgrat el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Més enllà dels moviments del curt termini, que són un camp adobat per a la interpretació interessada, cal que posem llums llargues i agafem perspectiva.

Un treball recentment publicat per ACCIÓ permet precisament centrar l’atenció no en els moviments de la inversió estrangera (si venen 10 empreses o se’n van 4, si inverteixen 1.000 milions més o menys que l’any anterior), sinó en l’estoc d’empreses estrangeres que operen a Catalunya. Dic operen, perquè estem en uns temps en què alguns confonen seu social amb empresa i amb activitat empresarial, sense tenir present que no és el mateix tenir la seu social a València amb 4.000 persones treballant a les oficines centrals a Barcelona, que la inversa. El treball “Directori d’empreses estrangeres a Catalunya” (el trobareu a http://www.accio.gencat.cat) se centra en les empreses que compten amb establiment productiu a Catalunya (plantes productives, centres de R+D, oficines comercials, etcètera, no pas seu social) i que tenen un 50% o més del seu capital en mans estrangeres.

Estem parlant d’un estoc d’empreses operatives que es xifra en 8.642, provinents de 89 països diferents, encapçalats per tres que superen les 1.000 empreses cada un, que són Alemanya (1.129), França (1.70) i els Estats Units (1.010). A distància hi figura un país molt llunyà però molt significatiu en tant que mestre de la qualitat, el Japó, amb 254 empreses. Per bé que el lector pot trobar els detalls consultant el treball referenciat, m’ha semblat oportú destacar-ne alguns trets quantitatius i qualitatius.

Dels quantitatius, aquests:

  • En primer lloc, la importància de la seva contribució a la generació d’activitat econòmica: quasi un terç de les vendes, una cinquena part de l’ocupació i la meitat de l’exportació.
  • En segon lloc, l’alt pes de les empreses estrangeres sobre el conjunt del ric teixit empresarial català: la quarta part de les mitjanes i grans empreses operatives al país són estrangeres.
  • En tercer lloc, simultàniament l’antiguitat del procés inversor i la seva rabiosa continuïtat en el temps: un 27% de les empreses fa més de 20 anys que són aquí i un 20% en fa menys de 6. Curiosament en els darrers quatre anys, quan el procés per la independència ha estat més viu, han vingut al país 1.146 empreses, ni més ni menys que el 13,3% de l’estoc total d’empreses estrangeres, suposo que per desesperació dels detractors de l’independentisme.
  • En quart lloc, el lideratge de l’activitat industrial manufacturera: del total de vendes de les empreses estrangeres, el 35,4% provenen d’aquest tipus d’activitat, amb l’automoció i l’alimentació al capdavant, un aspecte significatiu en una economia de vocació industrial com la nostra.
  • Finalment, la concentració de l’activitat a la vegueria metropolitana i a Barcelona ciutat, en correspondència amb l’estructura de la nostra geografia econòmica.

Per bé que al final la majoria de fets es tradueixen en xifres, hi ha aspectes difícilment quantificables que permeten entendre com s’arriba a les xifres i, sobretot, que donen pistes sobre cap on es va. En aquest terreny, aplicat a la important presència d’empreses estrangeres a Catalunya, en destacaria tres factors de context que em semblen crucials: 1) el fet de ser una societat i una economia històricament d’acollida, on s’hi barregen persones i empreses de tots els orígens, sense rebuig; 2) el fet de tractar-se d’un emplaçament atractiu per a establir bases productives, gràcies a un ric teixit empresarial, al capital humà, a la cultura industrial, a la posició geoestratègica respecte els mercats, entre altres atributs, per no citar la qualitat de vida a la que es pot accedir; i 3) la vocació europea i internacional del sistema empresarial català, la comprensió que la globalització com a fenomen econòmic no és un càstig sinó un repte a què, per cert, s’hi està responent de manera excel·lent, tal com mostra no només l’exportació, sinó també la inversió catalana a l’exterior.

En definitiva, Catalunya forma part (i vol seguir formant part) de l’engranatge productiu mundial, amb voluntat de jugar a la primera divisió, i això ho han entès així els empresaris d’aquí i hi han ajudat molt els empresaris de fora.  
 

Modest Guinjoan, economista