S’estan escrivint rius de tinta sobre la qualitat i la independència de la justícia espanyola. No seré jo qui faci un repàs dels casos més sonats que s’han produït en els darrers mesos i anys, ni tampoc dels que tenim en l’horitzó. El lector mínimament informat sap de quin mal patim les sofertes víctimes de la justícia i previsiblement de quin mal patirem.

Estem davant de fets que creen opinió general, i precisament això és el que pot fer més mal a aquells que la produeixen. Per bé que aquesta opinió general ve molt influïda per actuacions i per sentències recents, la veritat és que rarament les notícies negatives s’acumulen en el temps (com passa ara) si no hi ha un substrat sòlid que les fa possibles. I aquest substrat no és cap altre que una estructura del poder judicial malalta. En particular, de la cúpula judicial. I ja se sap que, en un cos, si el cap no funciona correctament, perquè té vicis, dependències, imparcialitat, etc., el cos no pot funcionar bé.

Ja fa molts anys que organismes plurinacionals van observant si la justícia dels països actua amb criteris generalment acceptats de qualitat, eficiència, eficàcia i independència. A Europa destaquen els informes anuals del CEPEJ (el darrer, European judicial systems. Efficiency and quality of justice, publicat el 2018, de 339 pàgines) i les comunicacions de la Comissió Europea (la darrera, The 2018 EU justice scoreboard, publicada aquest 2018). Algunes de dades que comentaré estan recollides en aquests informes.

Per bé que darrerament la cúpula judicial espanyola està fent mèrits per instal·lar-se de manera estable en una posició de desprestigi internacional, la veritat és que el problema ve de lluny, com posen en relleu alguns indicadors quantitatius que no són reflex de cap altra cosa que un mal endèmic. Un dels símptomes més clars del problema el tenim en el desprestigi que va associat a la manca d’independència d’un poder que, per definició d’estat democràtic, hauria de ser independent, imparcial, neutral, just, en definitiva. Els mitjans de comunicació mínimament objectius i, repeteixo, l’opinió publica diuen que la justícia a Espanya no és independent. Per aquest motiu he recollit algunes dades quantitatives que permeten contrastar l'afirmació i fer-se una idea d'on som en el concert judicial internacional. Vegem-ne algunes mostres, tres de les quals provinents d’Europa i la quarta d’una institució global.

L’informe del GRECO conclou que Espanya no ha dut a la pràctica de forma satisfactòria cap de les darreres onze recomanacions per combatre la corrupció en l'àmbit de parlamentaris, jutges i fiscals 

Comencem per l’índex d’independència de la judicatura que elabora el Fòrum Econòmic Mundial (WEF). En un rànquing de 137 països en què es mesura el grau d’independència de la justícia respecte a influències del govern, de particulars o d’empreses, Espanya ocupa el lloc 58è, amb una puntuació de 4,2 sobre 7. Els tres primers llocs els ocupen Finlàndia, Nova Zelanda i Noruega, amb valors superiors a 6,5, i els tres darrers, Veneçuela, Nicaragua i l'Equador, amb valors inferiors a 2. Immediatament per sobre d’Espanya (lloc 57è) hi figura Botswana i immediatament per sota hi figura el Brasil. Realment, per a un país que des del 1986 és membre de la Comunitat Europea i des del 1961 és membre de l’OCDE, el registre és molt dolent.

Del mateix WEF, el Banc Mundial permet fer consultes a la base de dades, de manera que es poden fer comparacions. N’he fet dues amb països que poden servir de referència en el nostre entorn. En primer lloc, amb les quatre economies que juntament amb l’espanyola són les més grans de la UE, és a dir, Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit. El país més ben situat és el Regne Unit, amb un índex de 6,3 (sobre 7), un valor el 50% més alt que l'índex espanyol. Només Itàlia està per sota d’Espanya, amb un índex de 4.

En segon lloc he fet la comparació amb els vuit països europeus petits i avançats que tenen unes dimensions econòmicament comparables amb la catalana. Aquí ens trobem que el país millor del grup (i el millor del món) és Finlàndia, amb un índex de 6,8 sobre 7, el 62% superior a l’espanyol. El segueixen Noruega i Suïssa (tercer i quart país amb el millor índex del món), amb un índex que és més del 55% superior a l’espanyol. D’acord, doncs, amb la mesura del WEF, la independència judicial a Espanya rep mala qualificació en el concert mundial, i entre els països més desenvolupats d’Europa només està lleugerament per sobre del registre italià.

Un altre dels indicadors que permeten aproximar-se a la independència del sistema judicial dels països és la seva posició respecte a la corrupció. En aquest tema la font d’informació internacional és específica d’Europa i té un caràcter més qualitatiu, però no per això menys destacable. La referència és el GRECO (Grup d’Estats contra la Corrupció), del Consell d’Europa; concretament, el seu darrer informe (gener de 2018) relatiu a parlamentaris, jutges i fiscals. L’informe conclou que Espanya no ha dut a la pràctica de forma satisfactòria cap de les darreres onze recomanacions: set s’apliquen de manera parcial i quatre no es compleixen en absolut, de manera que la nota global anticorrupció continua essent de “suspens”. Diguem que les recomanacions relatives a jutges i a fiscals fan referència a temes que són de la màxima actualitat: regulació del CGPJ i la seva independència, nomenament d’alts càrrecs judicials i la seva insuficient independència política, codi deontològic per a la carrera judicial, allargament dels terminis de prescripció dels procediments disciplinaris contra magistrats, entre altres. El GRECO espera que Espanya presenti un nou informe abans del 31 de desembre de 2018 sobre les disposicions que s’hagin adoptat respecte a les recomanacions incomplertes. Serà interessant seguir l'assumpte, però en qualsevol cas, en matèria de corrupció, el dia a dia ens corrobora que no anem bé.

Modest Guinjoan és economista