Fa pocs dies, a la línia 1 del metro de Barcelona, vaig veure l’exparlamentari Josep Maria Sala i Grisó, condemnat pel finançament irregular del PSOE en el que es va batejar com a cas Filesa. La sala segona del Tribunal Suprem el va condemnar en data 28 d’octubre de 1997 a dues penes d’un any de presó, i el Tribunal Constitucional li va admetre un recurs d’empara, de manera que al cap de 42 dies sortia de presó. La triple circumstància de Tribunal Suprem / Tribunal Constitucional, condemna / anul·lació de condemna i PSOE, m’ha fet pensar en el comportament polític d’aquest partit a Catalunya en els darrers temps i, obligadament, en la seva posició respecte al conflicte amb Espanya.

Obviaré referir-me a l’actual president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a qui els independentistes van fer president, i ara resulta que són pitjor que la pesta. Aquest senyor que viu a Madrid fa tot l’efecte que no coneix el problema català, ni el vol conèixer. Em vull referir al paper de dos catalans que permet entendre on és ara el PSC.

Abans de res deixin-me dir que, com a simple ciutadà que vota a totes les eleccions, espero de les candidatures polítiques que em facin propostes atractives, propostes que al meu entendre puguin representar un progrés econòmic i social ampli, definit i versemblant en el meu marc de referència, que és Catalunya. A part de les propostes dels partits, també considero la categoria de les persones que encapçalen les opcions polítiques. Em decanto, lògicament, per les que m’inspiren confiança a partir de la seva claredat, la seva voluntat d’esforçar-se per aconseguir els objectius, la seva honestedat, la seva bonhomia, entre altres. Sobre aquests dos pilars, personalment jo no podria votar mai un candidat que anés contra els interessos de Catalunya, de la mateixa manera que no votaria a qui s’inventés títols universitaris, canviés de parer quan mana i fos un lloro de repetició de consignes repetitives.

Dit això, dos polítics de pes del PSOE a Catalunya encaixen lamentablement en alguns dels atributs que considero negatius. I confesso que em sap greu, venint d’on venia el PSC. El de més actualitat és el Sr. Miquel Iceta, però abans de parlar d’ell crec que mereix una atenció l’altre home important que ha marcat el rumb del partit. Em refereixo a l’expresident de la Generalitat José Montilla.

Montilla vol transmetre una certa sensibilitat respecte als presos i la sentència, però la seva feblesa personal i política de sempre fa estèril aquesta sensibilitat

A Montilla, a qui li tinc un gran respecte, el tinc per un polític d’obediència espanyolista i sense ideari concret respecte a Catalunya. Malgrat ser o aparentar ser una persona acomodatícia i passiva, va escalar fins a ocupar la més alta instància de govern català. Els qui el van encimbellar fins a la més alta responsabilitat política del seu país d’adopció, no van saber descobrir que el seu ideal respecte a Catalunya, si és que en tenia, era en termes de regió d’Espanya, això sí, una regió una mica singular. Res més que això.

Entre les seves realitzacions hi figuren ser un inspirador i executor eficaç i silent de la decapitació catalanista del PSC, fins a deixar-la a zero. En una línia semblant, quan va tirar endavant la proposta de nou Estatut amb l’acord Maragall-Mas, era ministre d’Indústria a Madrid i des d’allí va fer mans i mànigues per carregar-se’l.

A l’expresident de la Generalitat de Catalunya també el tinc per un polític en certa manera maquiavèl·lic, conspirador (en el bon sentit polític del terme). Més hàbil que el seu company de partit Josep Borrell, qui, malgrat ser més espavilat, és esclau de les males formes i de l’instint, paranys en els quals no cau Montilla.

Però si mai es tornés a presentar a unes eleccions, el que més m’impediria votar Montilla seria que és un polític sense suc ni bruc en la seva aparença, i sense cap valentia en la seva acció. Quan era senador, el 2017, i es votava l’aprovació de l’article 155, sabent el que això significava per a la institució que ell havia presidit, es va absentar, se’n va rentar les mans. Davant el dilema entre càstig per salvar la unitat d’Espanya i la dignitat de Catalunya, va optar per renunciar a posicionar-se, va fer bondat davant l’amo i així s’assegurava la cadira i la seva tranquil·litat d’esperit. El seu silenci va ser, de fet, una benedicció de l’operació 155. De la mateixa manera que els seus silencis han beneït la judicialització del problema català, la presó preventiva, la condemna dels presos i la guerra bruta i la repressió de l’Estat contra l’independentisme.

Montilla vol transmetre una certa sensibilitat respecte als presos i la sentència, però la seva feblesa personal i política de sempre fa estèril aquesta sensibilitat. Es mostra predisposat a parlar de la sentència si s’inicia un diàleg, però ho fa des de la perspectiva del vencedor, de qui es veu amb la potestat de ser una mica generós, potser perquè en el fons té la mala consciència que el sistema s’ha passat i ell n’és còmplice.