El setmanari The Economist publica en la seva edició del proppassat 15 de setembre l’article “A slipery slope” sobre el separatisme a Hong Kong. A l’excolònia britànica, en passar a formar part de la Xina el 1997, se li va prometre que tindria un alt nivell d’autonomia, almenys fins al 2047, i que es permetria el sufragi universal en les eleccions territorials. Resulta però que, darrerament, han aparegut algunes veus que preconitzen que en comptes de dependre de Beijing, a Hong Kong li aniria millor anar separats, una qüestió política que a Catalunya està a l’ordre del dia en la seva relació amb l’estat espanyol. Vegem algunes semblances i diferències entre els dos territoris i els dos estats.

Hong Kong té un volum de població (7,4 milions d’habitants) quasi idèntic al català i un PIB de dimensions relativament semblants (300.000 milions d’euros a Hong Kong, 234.000 milions a Catalunya). Tret d’això, es tracta de dues realitats econòmiques molt diferents: la catalana molt diversificada i la hongkonguesa molt especialitzada en serveis i en el comerç internacional, amb una de les borses més importants de tota l’Àsia. L’atur allí no existeix (3,2%), mentre que aquí ens costa baixar dels dos dígits.

En valors absoluts, respecte a la Xina, Hong Kong no és un gra de sorra, però quasi. Per entendre’ns, el seu PIB equival a un 2,8% del xinès, el segon més gran del món, i a Hong Kong hi viuen només el 0,5% dels xinesos. Res a veure amb el que representa Catalunya per a Espanya: 16% de la població, prop del 20% del PIB, el 23% de l’activitat industrial espanyola o el 26% de les exportacions de béns.

En termes de separatisme (per mantenir l’argot de The Economist), tothom té in mente l’abast del moviment a Catalunya, de manera que m’estalviaré de donar xifres. El volum i la persistència del moviment a Catalunya contrasta amb el caràcter incipient que té a Hong Kong: liderat per un jove Andy Chan, del Hong Kong National Party, aquest no compta encara amb cap representant a la cambra regional, té menys de 1.000 membres (alguns diuen que es tracta només d’algunes dotzenes de persones) i no tenen oficines. Hereus del moviment prodemocràcia del 2014, encara amb una baixíssima implantació, al partit se li prohibeix participar en les eleccions a la Legislative Council, un parlament territorial semidemocràtic, per culpa del seu separatisme.

Veurem com evoluciona el tema en el futur, però la posició de partida i els criteris que utilitza la Xina (recordem-ho, un estat no democràtic) s’assemblen tant als d’Espanya que és inevitable posar-les al mateix sac

Deixant de banda la qüestió econòmica (Catalunya és una fracció important de l’economia espanyola i Hong Kong és una part molt petita del gegant asiàtic), a la Xina l’aparició d’un moviment independentista no els fa gens de gràcia, exactament el mateix que a Espanya amb el “procés” que es viu a Catalunya. Potser a la Xina el sentiment nacionalista és més gran que a Espanya, però el resultat és bàsicament equivalent. Per molt que l’amenaça real dels separatistes de Hong Kong és molt feble per ara, els moviments es veuen amb preocupació a la Xina, entre altres coses perquè els habitants que se senten només hongkonguesos és del 40%, el doble que fa només 10 anys. O sigui que la cosa està creixent.

Els arguments que es fan servir per anar en contra del moviment separatista són de seguretat nacional, de salvaguardar la integritat territorial i la independència de la Xina. Els esforços xinesos per prohibir el partit del Sr. Chan topen amb el fet que es tracta d’un partit no violent, que defensa unes idees no és motiu suficient per provar que s’ataca la seguretat nacional. Veurem com evoluciona el tema en el futur, però la posició de partida i els criteris que utilitza la Xina (recordem-ho, un estat no democràtic) s’assemblen tant als d’Espanya que és inevitable posar-les al mateix sac. I a fe de Déu que no dubto que els xinesos, si cal esclafar, ho faran, en tenen experiència. Com Espanya contra l’independentisme català. En com es tracta el qüestionament de la unitat nacional dels estats, la diferència entre Espanya i la Xina és que els primers ja han demostrat què són capaços de fer; i els segons es preparen per fer-ho, si és que es dona el cas, sense gaires miraments.

Que països amb desenvolupaments democràtics tan allunyats coincideixin en les reaccions territorials no és un bon símptoma. Espanya i la Xina coincideixen a trobar-se a anys llum del camí intel·ligent que han assenyalat democràcies avançades com la canadenca i la britànica, amb Quebec i Escòcia, ara mateix, el nostre simple i democràtic objectiu.

Modest Guinjoan, economista