Soc de l’opinió que la incidència del procés polític català sobre la demanda externa és més aviat feble. Les exportacions de béns a l’estranger han mantingut un ritme alt, igual que el turisme estranger, malgrat una petita caiguda el darrer trimestre de l’any passat a remolc dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i de les imatges de la repressió de l’1-O. Ara bé, què ha passat amb el turisme que visita Catalunya procedent de la resta de l’Estat espanyol? I què ha passat amb el turisme català amb destinació a la resta de l’Estat espanyol? La comparació ofereix resultats com a mínim curiosos. Vegem-ho agafant de referència les dades del darrer any complet que hi ha publicat, concretament des del segon trimestre de 2017 fins al segon trimestre del 2018, que facilita l’Observatori del Treball i del Model Productiu de la Generalitat. El període té interès perquè abasta el tercer trimestre de l’any passat, quan s’estava coent la consulta; el quart trimestre, el més convuls en els mitjans de comunicació, i els dos trimestres posteriors, ja del 2018.

En aquest any de referència el nombre de viatges d’espanyols a Catalunya fou de 4,8 milions, i el nombre de viatges de catalans a Espanya, de 7,1 milions. Per tant, en la relació entre els dos mercats turístics, Espanya capta 2,3 milions més de viatges que els que emet o, el que és el mateix, registra superàvit. Aquest superàvit es produeix també en termes de despesa: els catalans que van visitar Espanya el darrer any van gastar 2.500 milions d’euros, i els espanyols que van visitar Catalunya en van gastar 1.900, és a dir, 600 milions de diferència a favor de la balança espanyola. Les despeses totals per turista (370-380 euros) i les despeses per persona i dia (74-75 euros) són molt semblants en un cas i l’altre. Per tant, el superàvit de l’any considerat es justifica exclusivament pel fet que hi ha bastants més catalans que visiten Espanya que no pas a la inversa.

Els catalans no només han seguit anant a Espanya, sinó que ho han fet bastant més que l’any anterior i hi han gastat molt més

Ara bé, què ha passat si comparem les dades amb les d’uns anys enrere? Els viatges de catalans a Espanya que van a hotels, apartaments, etc. (que no van a un habitatge propi) han augmentat el 5,1%. La seva despesa total (en tota mena d’allotjament, inclòs el propi) hi ha augmentat el 11,4%, la despesa per persona ha crescut el 5,5% i la despesa per persona i dia, l’11%. Des del punt de vista de l’interès econòmic espanyol, la relació amb el turisme català el darrer any ha estat clarament positiva. No ha passat el mateix amb el turisme espanyol que visita Catalunya.

El nombre de viatges d’espanyols a Catalunya en allotjament no propi ha disminuït el 6,1% respecte a l’any anterior. La despesa total dels turistes espanyols a casa nostra (en tota mena d’allotjament) ha baixat el 3,6%. El més estable ha estat la despesa per persona, que ha augmentat un lleuger 1%, i la despesa per persona i dia, que ha disminuït un també lleuger 0,1%.

A nivell agregat, doncs, s’han donat dos comportaments clarament diferenciats aquest any en certa manera convuls: els catalans no només han seguit anant a Espanya, sinó que ho han fet bastant més que l’any anterior i hi han gastat molt més; per contra, els espanyols han vingut bastant menys a Catalunya i hi han gastat una mica menys en total.

Aquestes dades podrien indicar la pràctica d’un boicot al mercat turístic català, una pràctica que no s’hauria donat per part del turisme català amb destinació a Espanya. Per sort seva, el sector està molt centrat en el turisme estranger, el qual en el conjunt del 2017 va representar el 91% de la despesa total dels que ens visiten de fora. La dependència respecte de la resta de l’Estat espanyol és, doncs, del 9% restant. Naturalment, aquest pes relatiu no és menyspreable, però també és cert que es tracta de l´únic mercat emissor capaç de fer boicot comercial per motius polítics. I sembla que ja l’ha començat a fer. També per sort, la resta de mercats es mouen per la influència d’altres variables diferents de la política; es guien per criteris bàsicament racionals, no emocionals, tal com sembla que es comporten els catalans que segueixen visitant Espanya. Una plaça turística, per cert, que desperta encara un notable interès.