El poemari llueix una portada verda, lluent i fresca. Els versos del poeta Pau Gener Galin són petits dards que interpel·len però no destrueixen, poesia que sacseja però no devasta. Tancat per mancances és un títol esplèndid que es va inventar Gener Galin i que podríem adjudicar-nos ben sovint. Quantes vegades no parlem amb algú i ens diu que està “cansat”, “esgotat”, “esvaït”, “cremat”. Seria llavors el moment perquè aquesta persona ens fes saber que està “tancat per mancances”, i mostrar així els límits. També tancaríem algunes persones durant un temps degut a les seves innombrables mancances. Bé, potser vosaltres no ho faríeu perquè sou molt bona gent. És fàcil punir a qui no està a l’altura. Castigar.
I tot i les mancances, ens adonem que som humans, eternament imperfectes, i que necessitem la clemència dels altres. “Sí, d’acord, ho accepto, és culpa meva haver arribat tard, però el tren encara és a la via”. Només l’acte misericordiós del revisor que ens digui "va, puja" ens pot salvar. No és just, perquè som nosaltres que arribem fora d’hora, i potser fins i tot fem esperar a altra gent que sí que ho havia fet correctament. És un acte de flexibilitat humana, que una màquina no tindria. La flexibilitat no és fàcil, ni sempre és justa. Els qui ens dediquem a l’educació sabem que “cal una gran dosi de flexibilitat per gestionar la complexitat que ens envolta”, com ens repeteix el meu degà. La flexibilitat, però, no es pot generalitzar ni convertir-se en un cafè per a tothom.
Només els líders que entenguin que no tothom està sempre a l’altura podran ser respectats pels seus treballadors
Estem en moments d’aprendre l’art de ser flexibles. Adaptar-nos sense deixar de ser nosaltres mateixos com a persones, però tampoc com a institucions, ONG, fundacions, comerços o negocis. La vida ens arrossega i no ens permet posar el cartellet de “avui està tancat per mancances”. Imagineu un professor que no se sent preparat un dia i ho posés a la porta. O un dentista. O un infermer. O l'oficina de Correus. O un barber. O una informàtica. O un mossèn. I tindrien raó, seria just que ho poguessin penjar, però el sistema no ens permet aquestes llicències. Quan s’acusa el papa Francesc de populista per dir que el capitalisme salvatge és inhumà, se l’acusa de ser un defensor del “tancat per mancances”.
Només els líders que entenguin que no tothom està sempre a l’altura podran ser respectats pels seus treballadors. Les persones que manen no poden pretendre que ningú estigui abatut, extenuat, decandit o que es buidi com en Guardiola. Han de ser empàtics amb la seva gent i veure que ells parteixen d’una altra premissa vital, professional, salarial. I també els treballadors han d’entendre que els seus caps són limitats. Imagineu-vos que algú del vostre entorn demà gosa posar el cartell del tancat per mancances. Potser no demostraria cap debilitat, sinó una grandesa i una humanitat a la qual no estem gens acostumats