“Així que vostè és la substituta del padre Apeles?” Em vaig quedar esmaperduda. Sabia que Roma podia ser surrealista, però potser no tant. Suor Giovanna, la resistent monja que decidia a qui es concedien les acreditacions periodístiques permanents davant de la sala de premsa del Vaticà en aquell octubre del 1999, estava massa seriosa i inquisitorial. No li va fer gaire gràcia que jo li recordés Apeles. Ni a mi que m’hi vinculés. Quan aquest sacerdot saltimbanqui es va establir a Roma, va demanar a la imbatible monja ser corresponsal de Catalunya Cristiana. No sé si en va exercir. Recordo només la cara desencaixada d’aquesta religiosa que em va acreditar a mi com a substituta. És el més a prop que he estat d’aquest sacerdot. A la vida tots hem fet algunes coses originals, però ser el relleu de tan ínclit eclesiàstic no entrava en els meus càlculs. 

El controvertit capellà mediàtic ha reaparegut i ho ha fet en horari nocturn i al programa Sálvame Deluxe. Després d’una època en què la seva feina diària passava als platós de televisió, i no com a analista internacional sinó com a tertulià del cor, el mossèn viperí ha ressuscitat per tornar a aigualir-se en el no-res. Ara es fa dir Avvocato Dottore Don José-Apeles Santolaria de Puey y Cruells, canceller de l’arquebisbat de Ferrara-Comacchio, a Bolonya. Ha hagut de deixar el país. Fa uns anys, ja apartat dels focus mediàtics, va ser pedra d’escàndol perquè va explicar que es volia morir. El mossèn té un currículum que es mou entre l’erudició i les reminiscències patafísiques. Hi conviuen la llicència en Criminologia amb el Batxillerat en Sagrada Teologia, estudis de Gemmologia, Diplomàcia, Heràldica, detectiu privat, instructor de tir, Administrador de Finques, Agent de Duanes, guia turístic, sommelier, patró de iot. Les seves afiliacions inclouen des de la Pia Unió del Trànsit de Sant Josep a la Latin Mass Society o l’Escola Hongaresa d’Esgrima. 

El padre Apeles com a emblema està acabat. És una ombra fugissera, una ànima en pena que enyora ser considerat algú i que viu la seva existència com un càstig diví. Paga el seu orgull i vanitat convertit en un personatge insignificant i desconegut. La seva vida sembla un conte exemplar. Apeles com a mirall de l’excentricitat i carn de canó televisiva. El mossèn extremament llest però passat de voltes, la llengua que escarneix i no guareix, la provocació que excita la bèstia. Un home aigualit per culpa d’una sistema –triat– que l’ha fagocitat, i on ell ha volgut entrar i jugar fins al silenciós i mel·liflu final. Ens agradarà o no, però Apeles és un fill esperpèntic i extraviat d’una Catalunya que també genera monstres. No som angelets, senyors meus. I també tenim els nostres fills bords, a qui condemnem a l’ostracisme perquè no encarnen el guió. Ell ha estat fins ara el més estrident. No serà l’últim guerrer, però sí un dels que més ha mossegat.