Plana sobre el món una visió que considera que els Objectius del Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides (els 17 objectius per millorar el planeta) són només una cortina de fum, un muntatge mundial per tranquil·litzar consciències fent veure que es treballa per a un món millor. Els ODS o Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible són un pacte mundial que pretén eliminar, en primer lloc, la pobresa, i ja només això sembla un discurs fàcil i inassolible. Ja vam tenir els Objectius del Mil·lenni. I va arribar el mil·lenni, i tot i les millores, com a objectiu no es va poder assolir. Però sense metes, no es camina. I sense consensos globals, la transformació social és minsa.  El compromís mundial davant d’uns reptes globals no és una qüestió delegable a bones voluntats, ni a polítiques coercitives. Implica un canvi de paradigma i de mentalitat que comença per baix. Les religions, davant dels reptes, també s’han hagut de posar les piles i fer una conversió. Ser sostenible ja no és una moda o un recurs de quatre ecologistes radicals, sinó una condició per poder seguir existint com a humans. Els ODS tenen força moral i de persuasió, però el límit és que no té força legal. Les resolucions que sorgeixen d’un llarg període de negociació tenen valor, com diu l’expert José María Larrú, però és limitant en no haver-hi una instància a la qual denunciar o recórrer en cas d’incompliment. Estaríem davant d’un document de soft law o llei tova. Amb tot, no és un text decoratiu o parcial: ho engloba tot i implica tothom. Els objectius de desenvolupament sostenible són comprensius i integren tots els aspectes que ajuden a un món més sostenible, inclusiu i habitable. I per tant reclamen accions. Hi ha religions que fa temps que hi estan treballant, i per exemple el Consell Mundial de les Esglésies, amb seu a Ginebra, és un dels més implicats. La Santa Seu també s’hi ha implicat, i el mateix text Laudato si' del papa Francesc és un crit a tenir cura de la natura, a no explotar-la, a no veure-la amb criteris consumistes sinó a ser-ne custodis. La Bíblia no diu “exploteu la terra”, sinó "tingueu-ne cura". 

El papa Joan XXIII, bonhomiós i pacifista, va escriure l’encíclica Pacem in Terris en què feia referència al desenvolupament humà integral, que no pot donar-se si no hi ha una “ètica amiga de les persones”. Sovint sembla que l’ètica sigui només un element que coacciona la llibertat, i no es percep com aquella base comuna sobre la qual es pot transitar sense deixar a la vorera els més vulnerables. Societats més ètiques són societats que davant d’una persona vella pensaran que abans que un vell és una persona. Són societats que anteposaran la dignitat humana a la rendibilitat econòmica. Societats cuidadores. Cuidar és un verb que s’imposa a l’ensenyament, a la salut, a les polítiques de diferents àmbits. La professora Marta Nussbaum, que ha creat el terme “ètica de la cura”, defensa que allò més humà és precisament empatitzar. Cuidem-nos tots una mica, que ens hi va la vida.