El personal branding o “marca personal” també s’aplica a les religions. Les organitzacions religioses es veuen com a marques que tenen un producte o servei. Les personalitats religioses com el Papa o el Dalai Lama són percebudes com a gent influent que té alguna cosa a comunicar. Allò específic, diferent, rellevant, recordable i irrepetible a les religions és el nucli de la marca personal de les religions. En parlava amb l’expert en marca personal Jordi Collell, autor de Yo soy mi marca, i conveníem que si la marca personal és la petjada que deixem al nostre pas, allò pel qual som jutjats pels altres, disposar per tant d’una marca personal com la volem (no com ens la volen endossar) és una bona estratègia de principis. Amb tot, la marca personal és com el poder: no ets tu qui l’exerceixes, sinó que són els altres que et legitimen.

Les persones religioses, els líders, responen a l’esquema de la marca personal o 'personal branding' perquè són admirades, seguides, propagades i transmeses, recordades i protegides

Les religions són sistemes de creences en què la figura del fundador o del líder és fonamental. Moltes d’elles estan fundades o es relacionen amb una persona, no només amb una divinitat o esperit. Una de les definicions més consensuades sobre religió és un conjunt de creences, normes, pràctiques o ritus relatius a una divinitat o creença. “La religió és real?”, es pregunten alguns. A efectes de marca personal és una pregunta irrellevant: la creença és més potent que la realitat, tant és si és cert o no que la Coca-Cola et fa més feliç. L’important és que hi ha gent que hi creu. La persona creient sent, pensa i viu convençuda que la seva religió existeix i no és una invenció, i sol organitzar la seva vida entorn d’aquesta creença. Les religions avui ofereixen esperança, consol, seguretat, companyia, reconeixement, satisfacció, acceptació, distracció, entreteniment, disciplina, benestar. Déu n’hi do. Les persones religioses, els líders, responen a l’esquema de la marca personal o personal branding perquè són admirades (veneració, exaltació), seguides (disciplina, emulació), propagades i transmeses (anunci, evangelització), recordades (memòria i ritual) i protegides (defensa, apologia).

En una entrevista que vaig fer a l’experta en càbala Karen Bergh m’explicava que fa 40 anys ella i Rav Berg, el seu marit, s’havien proposat fer que la gent entengués què era la càbala i com podia ser útil per a la seva vida diària. Avui aquesta dona és una de les líders espirituals més potents del món, i distingeixo en el seu èxit alguns principis: no parla de religió sinó d’espiritualitat. Connecta amb una necessitat de sentit: la gent té set. Proposa llum, consciència, valors positius. Crea comunitat global i bon ambient. És reconeguda perquè influencers com la mateixa cantant Madonna els ha escollit. La idea darrera la seva proposta és molt bàsica: un mètode per millorar la pròpia vida. Les religions no poden menystenir la marca personal o col·lectiva. Se sentiran més còmodes parlant d’identitat o carisma, tant se val. Han de treballar-la, no només institucionalment sinó fins al darrer dels seus fidels: tots són els seus portaveus, perquè tots seran jutjats pel que diuen. La marca personal també es declina en el silenci: la manera de ser coneguts dels cartoixans no és omplint de contingut les xarxes socials, sinó precisament el contrari. Demostren, amb el seu silenci, que tenen molt a dir. Això també és marca. I encara que ens sembli increïble, hi ha gent que avui tria deixar la fressa del món i entrar a una cartoixa. A Catalunya en tenim una, no només la preciosa i monumental d’Scala Dei, avui deshabitada. Em refereixo a la Conreria, a Tiana. Llocs que no necessiten etiquetes, però que tampoc poden passar desapercebuts.