S’ha mort el telepredicador més famós de la història, el pastor evangèlic estatunidenc Billy Graham. Titllat de ser massa hostil vers la comunitat gai i excessivament condescendent amb el president Nixon, el pastor Graham (1918-2018) va saber mantenir distància amb el poder polític, assessorant demòcrates i republicans, un fet que l’ha col·locat entre les persones més admirades dels Estats Units a les enquestes Gallup i a la revista Times. Tothom n’evoca el somriure. Amb ell i Reagan o Joan Pau II va quedar palès que no n’hi ha prou de predicar. Has de saber somriure a la càmera, seduir el telespectador. L’atracció de la imatge i la seva manera simple de parlar van enlluernar milions de persones, que veien en ell un referent a seguir. De família modesta i grangera, Graham va saber connectar amb el somni americà i amb una societat molt marcada per la fe, un horitzó en què bàsicament Déu hi és i orienta la vida de les persones, encara que siguin pecadores i no estiguin a l'altura. El pastor català Guillem Correa recordava que Graham deia sovint que si un dia algú deia que havia mort, simplement significaria que "ha canviat d’adreça". Molt coherent, per algú que va fer de la fe el seu motor i la benzina per a la vida dels altres.

Billy Graham és el predicador més famós de la història recent. Quan jo preparava el doctorat en Comunicació i Església, el meu director de tesi, un jesuïta nordamericà, em va fer empassar moltes de les aparicions de Billy Graham, especialment els seus sermons, però he de reconèixer que eren molt més atractius que algunes homilies de capellans catòlics. I em resultava sorprenent la resposta i l’impacte, multitudinari, gairebé automàtic, de les seves paraules. Magnètic. Oferia esperança. El secret rau una mica en l’estil populista, però també en la gràcia personal: Graham tenia un do, i sabia connectar. Avui molts líders són incapaços de fer la connexió amb els seus públics. I aquest és el seu drama.

No el puc imaginar descansant en pau: per esperits inquiets com ell, l’eternitat beatífica no sé si deu ser un premi 

Han aparegut molts altres pastors mediàtics. Pat Robertson també és molt conegut, però Graham era el predicador. S’ha mort gran, als 99 anys. Des del 1949 aquest cristià evangelista, pastor ordenat per l’Església Baptista del Sud, era omnipresent a les cases dels ciutadans dels Estats Units. No el guanyava ningú. No hi ha cap altre líder que s’hagi acostat a la seva força. Billy Graham era una explosió de força i carisma. Enganxava. El discurs no era gens complicat: Jesús t’estima, i en ell hi trobaràs la salvació. Els més crítics li retreuen que mentre predicava l’Evangeli de l’amor i la misericòrdia, oferia consell a presidents en l’escalada de la guerra al Vietnam.

El seu missatge el va dur a tot el món, ja que la seva influència ha arribat arreu (a 185 països), com a bon predicador que té una missió global. El seu fill també és predicador, però sense el seu carisma. Deu ser difícil, ser en Franklin Graham.

Els seus enemics eren l’ateisme i el comunisme. No podia concebre una vida sense Déu ni la Bíblia. Organitzava les 'Creuades per Jesucrist', grans concentracions de gent que acceptaven Jesucrist com el seu salvador i ho deien davant de tothom, amb la grandiloqüència dels espectacles nordamericans. Graham era l’home de l’anomenada església electrònica, el pastor que va saber veure el poder transmissor de la televisió i la ràdio, i més tard dels formats digitals. La seva no era una espiritualitat cistercenca, ni l’estil un romànic depurat. Graham serà recordat perquè va deixar marca. I aquest mèrit no l'hi treu ningú. Avui tothom es pensa que és un influencer, però la influència real es mesura segons la capacitat d’incidir, i Billy Graham ho va fer. No el puc imaginar descansant en pau: per esperits inquiets com ell, l’eternitat beatífica no sé si deu ser un premi.