La discreció dels japonesos unida a l'habitual reserva vaticana no deixa entreveure si el papa Francesc viatjarà al Japó properament. No és improbable. Si Francesc no estigués ara ocupat amb la missió de ser el Papa, potser seria al Japó dedicat als més vulnerables com a missioner. Era el seu somni. Un desig compartit per molts jesuïtes, fascinats per la història de sant Francesc Xavier, que va trepitjar aquestes illes al segle XVI. El Papa fa constantment picadetes d’ull al país nipó. En el seu missatge contra la guerra i l’horror de les armes nuclears del gener va escollir una cèlebre foto d’un nen japonès que carrega a les espatlles el seu germà mort, mentre espera torn al crematori. La foto la va fer un militar dels EUA després del bombardeig atòmic de Nagasaki el 1945. Pel papa Francesc, la força de Japó són els màrtirs que van morir, especialment Paolo Miki i els seus companys, que el 1597 van ser immolats. També pensa en els cristians amagats, que entre 1600 i el 1800 van viure clandestinament la seva fe. Si Francesc trepitja Japó, no serà el primer Papa en fer-ho. Quan el 1981 el papa Joan Pau II va arribar a Tokio, va ser acollit amb fredor. Va desembarcar a la base americana de Guam. Feia fred, dins i fora. La visita de Joan Pau II no va ser considerada “oficial”. Només un 0,3 % de la població era catòlica. En aquell moment la capital comptava amb 68.000 fidels, el mateix nombre de taxis. La situació no ha millorat substancialment numèricament, però la presència catòlica és constant i varia de procedència. Avui es troben que immigrants, sobretot joves vietnamites i filipins, estan donant una nova fesomia a l’Església catòlica d’aquest país que ha entrat de ple en l’òrbita del papa Francesc. No només acaba de nomenar un cardenal nipó, que és una manera d’assegurar-se un assessor asiàtic, sinó que també ha nomenat bisbe auxiliar un català, el claretià lleidatà Josep Maria Abella, que se’n va a l’arquebisbat d’Osaka. Només algú que domini la llengua, els codis i la cultura japonesa pot entrar a la mentalitat local. Scorsese a la seva pel·lícula Silenci ja fa referència a la dificultat de portar el cristianisme en aquest entorn.

Japó simbolitza també un món capitalista que el Papa veu difícilment compatible amb una vida autèntica de l’Evangeli

La primera vegada que l’ambaixador japonès davant de la Santa Seu em va convidar a dinar a la seva residència, vam parlar de l’espiritualitat del buit. Em va confessar que per ell era “incomprensible” la tradició catòlica, però que la respectava i admirava. Jo era jove, el meu nivell de domini dels palets no era superlatiu, i estava més concentrada a tenir un paper discret en aquell dinar que en seguir la conversa religiosa en què m’havia transportat el diplomàtic. No volia enviar-li una peça de sushi a l’ull a ell, que seia hieràticament davant meu amb un somriure contingut, una llibreta i una ploma. L’ambaixador tenia dues prioritats. Volia explicar-me que pels japonesos la religió no és el centre de la vida, però que tanmateix el Papa i el Vaticà representaven l’“única” autoritat moral global. Per ells, el fet que la institució hagués resistit 2.000 anys configura una prova que només saben comparar amb l’imperi japonès. Ho valoraven. La segona preocupació era preguntar-me per alguns grups dins l’Església, volia saber qui eren, què feien, on operaven. Volia context. Un japonès entenent la Santa Seu no és feina d’un dia.

La decisió del papa Bergoglio de visibilitzar el país nipó no és només donar vida a la perifèria. Japó simbolitza també un món capitalista que el Papa veu difícilment compatible amb una vida autèntica de l’Evangeli. Avui l’Església Catòlica al Japó està preocupada per l’alta taxa de divorcis, pel suïcidi entre joves, pels hikikomori —les persones que es tanquen en una habitació i renuncien a tot tipus de vincle social— però també està amoïnada pel “relativisme moral, la indiferència religiosa i l'obsessió per la feina”. Són paraules del papa Francesc, que en el fons ataquen l’arrel de molts mals: la penetració d’un materialisme exagerat que deixa fora altres esferes, com l’espiritual.