Santa Rita és la patrona dels impossibles i el seu sant té lloc el 22 de maig. A Itàlia la veneració és immensa. No hi ha cementiri on no hi trobis la seva imatge o estàtua, al costat de l’inefable padre Pio. Són els dos sants a qui encomanar tots els mals i desigs, i que acompanyen els vius i els difunts. Santa Rita, però, no és només dels italians.
A Barcelona la parròquia de Sant Agustí, al costat de la Boqueria, té el seu altar també sempre farcit de roses. I a París, la capella de Santa Rita és un lloc cada cop més visitat. Està situat a la zona parisenca propera al Moulin Rouge, no coneguda precisament com a indret de peregrinacions espirituals sinó per l’abundància de cafeteries, sex shops i teatres. Un mossèn va decidir posar-hi la capella de Santa Rita perquè les persones, sobretot dones, que treballen a l’àrea tinguessin atenció també pastoral. Des del 1955, al número 65 del Boulevard de Clichy hi ha aquest espai de pregària que acull la desesperació i casos impossibles.
Crida l’atenció la capella, moderna, en uns baixos d’un edifici on la santa hi és de diferents maneres, en grans vitralls, en una estàtua en una capella lateral, a llibrets i postals... i rep flors fresques cada dia i missatges dins una capseta transparent. Hi ha una petita botiga amb rèpliques de la santa, algunes quasi a mida natural. Li vaig deixar un ciri a la seva capella a la capital francesa aquesta setmana, i eren molts els desigs impossibles que em venien al cap, meus i dels altres, i que allà es van quedar.
Hi ha un factor enorme que es diu sort. No el menystinguem perquè no tot és el desig ni la voluntat
Contrasta la santa amb els anuncis a tot drap d’una marca esportiva que també empapera París, on en un anglès simple però contundent diu que “Nothing is impossible”. Res és impossible. Aquests eslògans que pretenen posar-nos en tensió i anar més enllà de les nostres forces tenen un punt estimulant però poden ser altament frustrants. Perquè en un eslògan no hi cap la lletra petita. Perquè per aconseguir l’impossible potser has de dur les teves forces vers límits insospitats. No és època per eslògans sacrificials, d’esforç, de renúncia. Els experts en màrqueting ens dirien que no vendria dir “Només amb sacrifici te’n sortiràs”, o “Intenta-ho. No anirà bé, però no passa res”. Les tassetes dels nostres tes i cafès quotidians són així, inspiracionals sempre en tensió cap amunt, mai amb el pragmatisme vital que sovint caldria.
Ser esperançat no és només veure les llumenetes vermelles i divertides del Moulin Rouge. És ser conscient també de les vides que hi ha al darrera, dels esforços, de les renúncies, dels sacrificis. Ara que en sabem tant, de pel·lícules, ara que la tècnica sembla la panacea de tots els nostres mals, potser és el moment de veure, ni que sigui a petits flaixos perquè no ens deprimim, l’altra cara de la pel·lícula. Que cal fer front a la frustració. Que hi ha ciutats que anomenem de les llums, però que tenen les seves ombres. Una mica d’equilibri, un bri de realisme que no espatlli cap festa. Perquè pensar que tot és un progrés vers un bé cada cop millor és perillós, i crea gent no preparada per a la vida.
Perquè l’impossible no l’obtindrà tothom. També hi ha un factor enorme que es diu sort. No el menystinguem perquè no tot és el desig ni la voluntat. I pels qui creuen, el factor providència també hi té a dir. El meu ciri, doncs, dedicat als vostres impossibles. Que tinguem sort.