La novel·la ―breu― Pedro Páramo del mexicà Juan Rulfo és una de les obres literàries que se m’han incrustat a l’imaginació. Quan un autor és brillant, més rutilants són en el nostre cap les seves històries. De Pedro Páramo, obra mestra del realisme màgic, i del seu fantasmagòric escenari, ho veig tot. I en color. Hi ha novel·les que les veig en blanc i negre, però aquesta té colors molt ben definits. No la ubicaria com una obra de fantasmes, tot i que entenc que entri en aquesta categoria. Si ho hagués llegit, a la solapa del llibre, probablement no l’hauria ni començat. Els fantasmes no són el meu tema preferit. Prefereixo els vius o els morts.

La periodista vaticanista Paloma Gómez Borrero sempre m’advertia amb un punt de sornegueria que a Roma hi ha molts fantasmes, i em preguntava si jo també els sentia. Jo feia un posat de sorpresa atònita i responia “que no”, que a Roma hi notava certament “presències i memòria”, però allò que entenem per “fantasma”, a mi, no se m’apareixia. A Cèsar ja se li havia aparegut Brutus, més d’un cop. Jo no soc Juli Cèsar.

Els fantasmes com a éssers que apareixen en forma de persona real, tot i ser fruit de la imaginació, estan en inflació. Confiava que després de la mania fantasmagòrica de Halloween, francament exagerada, hi hauria una baixada aquests dies, però les cartelleres, les sèries, les novetats editorials, les emoticones del Whatsapp, les disfresses… segueixen ben curulles de fantasmes.

Els fantasmes no em convencen perquè em semblen una segona oportunitat falsa: quan ens morim, ens morim, i aquesta idea del pseudoretorn a estones (perquè els fantasmes no es queden, sinó que només fan visites), no em satisfà.  Amb tot, la mort és un dels meus pensaments més habituals. Pensar sovint en la mort m’ajuda a assaborir millor la vida, a viure més conscientment.

Voler saber què passa més enllà de la mort, i que algú ens ho expliqui, no és una novetat americana. Els fantasmes habiten la literatura i ens recorden que la mort no és una broma. Aquests espectres parlen i desplacen objectes ja des de temps immemorials. Però per què tornen, aquestes ànimes en pena? Els escriptors ens fan saber que han deixat tasques pendents, des de la venjança, que sol funcionar molt bé, fins a demanar perdó o voler reparar alguna desgràcia.

Voler saber què passa més enllà de la mort, i que algú ens ho expliqui, no és una novetat americana

A Barcelona s’han inventat la ruta dels “Fantasmes de Barcelona”, una visita ―naturalment, nocturna― que es fa pels barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, resseguint rutes on han passat històries misterioses de bruixes, exorcismes i encanteris.

Amalia Quevedo és una professora de filosofia que ha deixat per un moment Foucault, Derrida i Aristòtil i s’ha entretingut a analitzar qui són i per què tenen interès les aparicions de persones mortes, siguin traspassats recents o personatges històrics. Quevedo sosté que els morts han estat sempre presents, siguin temuts o invocats, refusats o buscats, però que sembla que a la cultura occidental cada vegada els allunyem més. Les aparicions s’atribueixen a il·lusions enganyoses, a deliris mentals, a suggestió o remordiments. 

Però s’apareguin o no, els morts són personatges que hem desterrat. Als Estats Units destinen quantitats ingents de dòlars a estudiar experiències properes a la mort, i el posthumanisme ens situa davant de l’interrogant de la immortalitat.

Em venia bé parlar dels morts ara que ja no toca, ara que les flors als cementiris ja decauen perquè el Dia de Difunts s’allunya. La que no s’allunya mai és ella, la mort (m’agrada més en grec, que no és femenina, sinó neutra, to thánatos). Els fantasmes s’apareixen a alguns. La mort ens pertoca a tots, sense excepció.

A la societat de l’espectacle i de l’aparença, espectres, visions, ombres, esperits, espants i sobresalts o ànimes estan a tot arreu. Em fan pensar que potser hem aparcat massa els nostres morts, que els hem expulsat de les nostres vides i que per això tenim aquests pseudomorts, mig vius. Fantasmes.

Míriam Díez
Opinió La sala del cel Míriam Díez
Míriam Díez
opinió L’infermer Esquirol Míriam Díez