La meva àvia Maria del Tura sempre parlava del color “negre negre” dels cabells de la “nena Panikkar”. Estudiaven juntes internes a les Teresianes de Ganduxer, i aquesta nena —la Mercè— fascinava les internes per la brillantor i el color de la seva trena. El negre dels cabells és un color que sempre he associat, sense haver-la conegut, amb la germana del gegant Raimon Panikkar, a qui vaig començar a admirar a Roma. Li deien “il pensatore indo-catalano”. A  Raimon Panikkar (1918-2010) el veig mentalment sempre taronja, verd fosc o blanc trencat. Descobreixo aquest gegant i el seu univers a Roma quan els mateixos italians, polonesos, indis i americans me’n parlen. Alguns amics també me'n parlaven i es reunien a Garriguella amarats de les seves idees. Altres pensadors catalans universals com el pare Batllori, Lluís Duch i el gran Ramon Llull també els he assaborit “des de fora”. Deu ser que ningú no és profeta a casa seva, tot i que definir “casa” en el cas de Panikkar és una temeritat. La seva és una identitat múltiple, perquè ell era simultàniament moltes coses, i perquè va tenir la sort de viure més de 91 anys i de tenir la lucidesa de saber que si escrivia ens deixaria un llegat fabulós per entendre que som interdependents, per copsar que els dualismes ens han fet molt de mal i per aclarir que el famós “tercer ull” de la contemplació no és una escapada del món, sinó una presa de consciència de la interioritat.

Ignasi Moreta, el comissari de l’Any Panikkar, ha dit aquesta setmana, en una Jornada sobre Religió, Mort i Espiritualitat promoguda per la Direcció General d’Afers Religiosos, que “Panikkar opta per la interioritat” i que se’n va a viure allunyat del món a Tavertet, però que això no és una fugida. Interioritat no és el contrari d’exterioritat. El seu oposat seria la superficialitat. Panikkar contempla, medita i cultiva la vida interior, “com un monjo”, en el sentit de donar prioritat a l’ésser i a la consciència, però això no li impedeix agafar avions i viatjar pel món per assistir a congressos o fer seminaris i conferències. Moreta reivindica que a les institucions públiques, com a la universitat, hi hagi espai també per a la vida interior i no es bandegi com si res. L’espiritualitat es confon amb estructures religioses, imposicions i dogmes, i Panikkar precisament dedica milers de pàgines a intentar explicar que la vida interior és tota una altra cosa. Tan múltiple era la seva vida que no renega de res, ni de la seva pertinença a l’Opus Dei ni de la seva biografia índia, perquè tenia la clarividència dels savis. Dotat d’una intel·ligència descomunal, la seva capacitat de treballar també era ingent. Moreta ens ha recordat un dels seus pensaments més planers i més eficaços: quan prega, prega. I quan dorm, dorm. I quan menja, menja. Perquè ho feia tot a fons, amb la consciència del místic que, savi i intuïtiu, hi veu a les palpentes.

Hi ha més de 40 tesis doctorals pel món que han estudiat el seu llegat, i són molts els grups de persones que el llegeixen i que es troben amb altres per compartir la seva visió del món, que no oblida la natura, la humanitat, però tampoc la divinitat. Per ell, no hi ha rangs d’importància, sinó interdependències. Per això és vital que Panikkar s’ensenyi als nens i nenes i que sigui un recurs per al diàleg intercultural i interreligiós. Panikkar, discutit, estudiat, criticat i emulat, és un català universal que amb un somriure va desarticular visions antiquades i carrinclones de què vol dir l’espiritualitat. Ho va fer des del saber, però també des de l’ésser. 

Míriam Díez
Opinió Fantasmes, esperits i morts Míriam Díez