L’escriptor Dan Brown ja deu estar fregant-se les mans, perquè l’Església Catòlica li està servint un nou guió estil Codi Da Vinci per a una pel·lícula d’intrigues vaticanes que ni els més agosarats sabrien inventar amb tanta precisió. Els ingredients, un bé de Déu: poder, sexe, religió, corrupció i crims. Tensió entre faccions diferents, defensa de la veritat, exigència de purificació. Fins i tot es parla del Dimoni infiltrat. El rerefons: el Vaticà i la potència més gran del món, els Estats Units. Mentre Brown s’ho pensa, els caps de premsa de totes les diòcesis del món on l’afer Viganò ha esquitxat estan posant en pràctica les estratègies que han après, i la majoria ho fa bé: emeten comunicats, demanen perdó en els casos dels abusos sexuals i es comprometen a informar puntualment i a treballar perquè es conegui la veritat dels fets i es faci justícia. Però quan s'hi barregen les fakenews, les cartes enverinades i els atacs sense escrúpols, es fa difícil destriar el gra de la palla. La carta-informe de l’exnunci a Washington, Carlo Maria Viganò, on denuncia encobriments en el cas de l’ex cardenal McCarrick, ha aconseguit que es parli en termes de “guerra” en el si del catolicisme. Aquest vell arquebisbe jubilat demana la renúncia de Francesc, i amb ell tota una colla d’antibergoglians del món s’han animat i criden a crucificar a un Papa que no els convenç, per condescendent, poc rigorós i desorientat. Ho fan en nom del bé de l’Església. El que és insòlit és que molts dels qui parlen contra el Papa són bisbes i s’hi suma algun cardenal. Una autèntica rebel·lió interna, a la qual la Santa Seu per ara, en paraules de Parolin (el Secretari d’Estat), no ha volgut reaccionar més que dient que el Papa està serè tot i l’amarga situació.

Viganò assegura que el 23 de juny de 2013 va parlar personalment amb el Papa Francesc i li va notificar que McCarrick havia dormit durant anys amb seminaristes. Per aquest motiu, el 2009 o el 2010 el Papa Benet li havia imposat unes sancions, que sembla que no complia. L’afer es va complicar quan es va saber que hi havia hagut un cas d’abús de menors. Viganò revela ara que el Papa el va escoltar però no li fa fer cas. El que és cert és que si aquestes sancions existien, o el Papa Benet no tenia prou força per fer creure un cardenal potent com el de Washington, o simplement no existien. McCarrick es va seguir veient en actes públics amb tota normalitat, i són moltes les imatges i paraules que els periodistes estan fent sortir a la llum. Fins i tot han aparegut talls de veu en què Viganò (l’acusador) lloa i manifesta estima pel cardenal McCarrick (el desobedient).

Ni Benet XVI era beneit, ni el Papa Francesc és un incaut

Ni Benet XVI era beneit, ni el Papa Francesc és un incaut. Bergoglio no és un papa políticament correcte, i carrega sobre l’espatlla una Església malalta, com diu Alberto Melloni, clericalitzada, abusadora del poder. Una catastròfica situació per a un pontífex que ja comença a ser gran. Els seus detractors demanen sota un estat quasi febril una “purificació” i una reforma. Un dels seus portaveus és George Weigel de Washington, conegut biògraf de Joan Pau II. Més que preocupar-se pels abusos sexuals, volen fer net i evitar que el Papa continuï la seva missió. Una batalla contra ell en tota regla, amb uns temps molt calculats (no és coincidència que surti ara després del dolorós informe de Pennsylvania que corrobora abusos de més de 300 seminaristes), ni que hagi sortit quan el Papa era a Irlanda a una trobada mundial de famílies. Mitjans catòlics de la dreta americana estan donant suport a la guerra contra el Papa. Les guerres fan emergir el més visceral, i aquesta campanya d’erosionar el Papa està agafant tons bel·ligerants poc edificants, especialment entre els catòlics nordamericans, molt dividits. La solució no és a curt termini, però sí necessita determinació per no caure en una pseudo-cisma, en què no es reconegui l’autoritat papal, un dels principis del catolicisme, i es formin mil capelletes més, un dels vicis del catolicisme. Dins del caos emergeixen tres certeses. Primera: el Papa Francesc ha causat només amb la seva existència com a pontífex una urticària immensa entre els més conservadors que demanen el seu cap. Segona: el cas dels abusos sexuals per part del clergat clama al cel i demana rapidesa i determinació, ja que està erosionant la credibilitat de la institució. I tercera: l’Església és molt plural, i els que la volien posar al mateix sac, tenen dificultats. I potser la seva salvació li vindrà d’aquesta enorme plurivisió i de la seva obertura al canvi i a la reforma. Aquest darrer punt és el que pot garantir una sortida del complot.

Míriam Díez
OPINIÓ Soft Religion Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió La ciutat més feliç Míriam Díez