La professora Furdus Jabir Alturbaihy, rectora de la Universitat de Qadisiyah a Iraq, em deia ahir a la nit a Bolònia, vigília del famós dia de la Dona Treballadora, que a Europa no tenim “ni idea” del real paper de la dona al món musulmà. M’ho recriminava amb un somriure desarmant enmig d’un sopar amb 500 persones al Palazzo Re Enzo a Bolònia, un indret espectacular amb llànties de foc a l’entrada i sostres medievals que et deixen trasbalsat, perquè tots sabem que la bellesa ens alegra la vida, però que massa bellesa aclapara i bloqueja. Jo no sé què sabem de la dona al món musulmà: possiblement sabem molt poc i malament, perquè en general de tot en sabem poc i malament, doncs imagina’t de l’Iraq i del polièdric univers que envolta l’Islam.

M’agradaria pensar que en sabem una mica més d’Occident i de la nostra Europa. I encara una mica més de la nostra Catalunya. I jo, a la meitat d’allò que es considera el cicle vital, tinc molts interrogants sobre la dona i el seu paper a la societat. Jo penso que estem malament. No fatal, però gens bé. No sóc gens pessimista per tarannà, però quan afrontem aquesta qüestió, tinc molts interrogants i malestars. I greuges. I peticions. I penso que als molts homes que no ha fet res, la vida els demanarà en algun moment explicacions per la seva omissió. I a les dones que han acceptat com a habitual una situació d’injustícia, les noves generacions els demanaran també explicacions.

Potser una dona no vol estar treballant fins les nou de la nit, cap de setmanes inclosos. Comprensible. Però seria estrany que una dona no vulgui una promoció, una feina millor, si se li reconeixen drets i s’harmonitza l’horari amb la seva vida personal i familiar

M’exaspera la poca visibilitat de la dona, i el flàccid argument que manifesta que si no hi ha més dones, és perquè o no n’hi ha, o no volen. No m’ho crec. Proposeu alternatives interessants, vosaltres homes que esteu a la direcció d’alguna cosa, i acolliu la resposta. Potser una dona no vol estar treballant fins les nou de la nit, cap de setmanes inclosos. Comprensible. Però seria estrany que una dona no vulgui una promoció, una feina millor, si se li reconeixen drets i s’harmonitza l’horari amb la seva vida personal i familiar. A les institucions que jo conec, que es resumeixen en els grans blocs de mitjans de comunicació, universitat i Església, la dona és una tema pendent i recurrent, no resolt i urgent. Jo només espero que les meves alumnes siguin les properes directores, deganes i presidentes d’institucions que fins ara ostenten homes, pel fet de ser homes, no pel fet de ser millors.

Això crec que és un tema del qual hem de parlar sense prejudicis. Hi ha molts homes mediocres al poder. No val ja l’argument de que són els millors, perquè els qui els veiem som conscients, sabem que no és així. No es pot continuar amb aquesta tònica. No és sa, ni just, ni pertinent. El món és plural, i és una benedicció que així sigui. Els mitjans de comunicació són plurals. La Universitat ha canviat i s’ha feminitzat. L’Església no pot seguir endavant sense la força femenina. I malgrat tot, en les esferes de visibilitat, presa de poder i reconeixement, les dones les contarem sempre amb una maneta.

Tot s’explica per un seguit de sediments històrico-culturals que han quallat i ens han fet com són. Però la igualtat entre homes i dones s’ha de treballar per tal d’arribar a un món que ens agradi més a tots i sigui més just. No us marejaré amb dades. Som poques, i ho sabeu. A Itàlia avui ens regalen mimosa, flor preciosa i groga que estimo amb passió. Però la mimosa cal dia sí i dia també. La consciència que les dones estem aquí i no som uns accessoris o unes sherpes del clan masculí és un clam diari. A moltes companyes els cansa aquesta cantarella. A mi encara no, per sort. Considero que cal ser un senyal d’alarma per a consciències adormides, que sense mala fe, no d’adonen de l’enorme anomalia d’un món desigual. La justícia comença per la igualtat de drets. I no és cap notícia, doncs, que estem en un panorama injust. Adonar-se’n, verb que incorpora el nom de la dona, és ja un primer pas.