Roma, Moscou, París i Budapest formen part de l’imaginari de les millors ciutats literàries i artístiques del planeta. I des de fa uns anys, desgraciadament, són part d’un mapa de populismes i extremismes que incorpora l’element religiós en el seu discurs. Partits de dretes han decidit fer un ús aberrant del cristianisme i situar-se no en la línia de fer propostes sinó a l'ofensiva: contra l’Islam, la migració, la modernitat. Jean-Claude Hollerich, que presideix els bisbes europeus, ho defineix com el nacional-catolicisme, i aquí ja sabem com sona, aquest mot. És un virus, no només catòlic, que infecta la política i instrumentalitza la fe. El periodista i escriptor Iacopo Scaramuzzi, que d’aquests temes en sap molt, ho ha encapsulat en un relat fascinant, per ara només en italià, titulat Dio? In fondo a destra, un llibre que recorre els passadissos de Washington, de Brasília, del nord i ara ja de tot Itàlia per desemmascarar el perquè d’aquesta fúria política que amalgama marededeus, crucifixos, invocacions a l’Evangeli i tot tipus d’estratègies per situar la fe enmig de discursos excloents.

Els manipuladors tenen nom i connexions ideològiques internacionals. Salvini a Itàlia, Trump als Estats Units, Bolsonaro a Brasil, Orbán a Hongria, Putin a Rússia, Le Pen (aquesta és una dona) a França. Salvini ha aconseguit que l’enemic de l’època d’Umberto Bossi de la Lega Nord ja no siguin els “terroni”, els italians del sud. Ara ja són directament els altres, els “no italians”, els immigrants. No es tracta d’un cristianisme cultural com el que pregonaven els fundadors d’Europa, de Schumann a De Gasperi. Aquell era un cristianisme esponjós, que reconeixia un llegat innegable històric i cultural, no sempre irènic, però present a la llengua, la cultura, la música, les tradicions, la gastronomia. No. La d’ara és una versió cristiana barroera i combativa, excloent i perillosa, acultural, que aixafa l’altre pel fet de ser altre. El seu enemic número 1 és el Papa, que no es cansa de parlar-ne en contra.

Aquest tipus de fanatisme politicoreligiós no equival, tot i tenir-hi connexions, e les 3 efes de Portugal: fado, futbol, Fàtima. Aquí estem davant d’una estratagema de dimensions globals que es troba molt còmode amb el nosaltres i vosaltres, amb la narrativa empetitida de patriotismes esquifits, que no saben què és la interculturalitat i per no saber desconeixen les seves pròpies arrels fins i tot familiars. Per no dir la ignorància que exhibeixen desconeixent què diuen els textos bíblics sobre l’estranger, l’acollida del migrant o l'opció preferencial de Déu pels pobres. El que dibuixa Scaramuzzi és que en aquests plantejaments neofeixistes els protagonistes no provenen d’experiències de fe normalitzades, viscudes en comunitat. Es tracta de conversions o seguiment de gurus que han inspirat el desvetllament religiós dels líders polítics. Gent radical que els ha radicalitzat i els ha animat a fer servir la religió com a element complementari a les seves idees feixistes.

La d’ara és una versió cristiana barroera i combativa, excloent i perillosa, acultural, que aixafa l’altre pel fet de ser altre

Davant de la por de la gent, les solucions identitàries i tradicionalistes responen a les angoixes de la població. “Primer, nosaltres”, és el mantra que fan servir. En els símbols religiosos hi troben una mena de respectabilitat i tradició que els va bé en circumstàncies d’incertesa i desconcert global. L’antídot al virus, per l’autor Scaramuzzi, és el que proposa el papa Francesc: superar l’estretor ideològica que passa sobre les persones. El Papa no demonitza els populismes, i n’entén les motivacions i el diagnòstic, però no comparteix que aquestes angoixes derivin en actituds extremistes, xenòfobes i poc humanes.