Les ciutats poden ser “felices”. El National Geographic ha anunciat que és Boulder (Colorado), l’indret amb aquesta denominació dels Estats Units. I no és una felicitat deguda només a la marihuana, que hi campa extensivament a través dels seus dispensaris públics. Els motius són la qualitat de vida, les taxes —menors que a altres estats—, l’esport que sembla que tothom practiqui i la connexió espiritual, tot i que és una de les ciutats menys religioses del país, amb només un 17% de fidels de diferents religions. Hi proliferen les bicicletes i tothom sembla dur una vida satisfactòria. A més, tenen 300 dies de sol i una de les clíniques avortistes més famoses dels EUA. En el món catòlic Boulder és el lloc del mossèn hipster, el pare Peter Mussett, un dels sacerdots més particulars del clergat americà que organitza la “Mass in the Grass”, missa a la gespa. L’ al·lusió a “grass” no és innocent, ja que la gespa també és l’herba. Du un “mun” o monyo i és tot un fenomen a les xarxes socials.

Boulder s’estén sota unes muntanyes imponents i ofereix molts centres per meditar. La ciutat feliç és a més de 1.655 metres i l’aire és pur. M’hi he trobat gràcies a un congrés internacional sobre religió, comunicació i cultura a la Universitat de Boulder Colorado, però a la majoria de les persones el magnetisme que les arrossega aquí no és feina, sinó descobrir aquesta felicitat ambiental.

Costa, però, pensar que un indret així pugui ser feliç mentre l’estat on viu, Colorado, manté la pena de mort. Les contradiccions dels Estats Units són enormes i Boulder les exemplifica

Costa, però, pensar que un indret així pugui ser feliç mentre l’estat on viu, Colorado, manté la pena de mort. Les contradiccions dels Estats Units són enormes i Boulder les exemplifica. La felicitat en aquest estat del Far West es vincula molt al benestar personal, i no és casualitat que l’stupa (construcció budista) més gran dels Estats Units es trobi a les seves muntanyes. La gent fa milers de quilòmetres per posar-se davant d’un Buda gegant a meditar. Altres van pujant muntanyes, o fan rutes ciclistes prop de les pistes que a l’hivern són la Meca dels esquiadors. La felicitat per a ells potser és això, relliscar i gaudir, encara que al costat hi hagi realitats indigeribles. És la gran paradoxa de la felicitat, que mentre la gaudeixes sempre hi ha algú ben a prop que no en té ni una mica.

Míriam Díez
Opinió L’esperit de Tàpies Míriam Díez
Míriam Díez
opinió Alegria al corredor de la mort Míriam Díez