Tots els bisbes haurien de ser reconeguts per ser homes d’esperança. Alguns destaquen per la seva esperança hiperbòlica, i el bisbe menorquí Sebastià Taltavull n’és un exemple diàfan. Home de fe i bonhomia, cordial i sociable, que sap parlar al poble, i que escriu articles d’opinió cada setmana on connecta amb la gent i es serveix d’anècdotes que sent al cafè o amb la gent que es troba pel carrer. Ara és bisbe a Palma (quina sort ser bisbe a una catedral com la mallorquina) i acaba de rebre el primer Premi Abat Marcet al millor llibre religiós en català pel seu Brots de vida, editat per Claret. Són 87 reflexions que parteixen de la vida i no de l’alta especulació, i que de manera planera i ben escrita desgranen les angoixes de la gent. Perquè els bisbes, amb el seu munus docendi o deure d’ensenyar quan prediquen han de poder fer-ho al cor de la gent, i no al seu cap, només. I un article periodístic episcopal pot tenir un efecte molt punyent, a vegades més i tot que una homilia només per a convençuts.
No és el mateix dir “la mare de Déu”, va precisar Vilallonga, que la “virgen”. En un cas, el català, l’èmfasi és en la maternitat. En l’altre, en un aspecte de la mateixa. Les llengües no són innocents
El bisbe Sebastià, en rebre el guardó a l’Ateneu Barcelonès, va tenir un record per les persones no creients que a ell li han fet bé. Converses amb gent que no té fe, i que a vegades potser voldrien tenir-ne. La consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, li va lliurar el guardó que simbolitza les ulleres de l’abat Marcet, un personatge eclesiàstic de gran alçada que va apostar per la impremta de l’Abadia de Montserrat. La cultura catalana, recordava la consellera, i en el fons Catalunya, tenen el pòsit clàssic per una banda, i el cristianisme per l’altra. Evocant el bisbe que Girona no va tenir, el sacerdot “savi” com deia Pasqual Maragall, Modest Prats, la consellera va citar la darrera lliçó a la universitat que aquest enciclopèdic mossèn de Castelló d’Empúries, establert a Medinyà, erudit i sorneguer, va pronunciar el 29 de maig de 2002 sobre la Paraula i les paraules.
Per Modest Prats, les llengües no són innocents, i de fet les llengües es fixen en la realitat de manera molt diferent. No és el mateix dir “la mare de Déu”, va precisar Vilallonga, que la “virgen”. En un cas, el català, l’èmfasi és en la maternitat. En l’altre, en un aspecte de la mateixa. Les llengües no són innocents. Els premis, tampoc. Haver conferit un primer premi al llibre religiós a un bisbe menorquí, que va ser bisbe auxiliar de Barcelona, que va estimar la diòcesi i la va amorosir amb el seu parlar i el seu discerniment, no és una casualitat. És una opció de país, que eixampla la mirada no només a la Catalunya peninsular, i que premia llibres que no són historicistes, cultes per a minories selectes o discursos eteris. No. El bisbe de l’esperança és el bisbe de les paraules concretes, el bisbe que un dia a la cantonada del carrer València de Barcelona, quan caminava amb un altre sacerdot, va veure com un senyor se li atansava i li deia: “Si us plau, doneu-nos l’Evangeli.” Perquè si una cosa ha d’oferir la gent d’Església, és l’Evangeli. I esperança, per descomptat.