Atzar és un mot preciós que prové de l'àrab azzahr i zahr, literalment 'daus' i 'flors'. Tot molt gratuït i aleatori. Poc necessari. Accessori però revelador. El seu significat no sempre va lligat al perfum embriagador de les taronges. Entenem l'atzar des d'una casualitat o desgràcia imprevista, fins a jocs de taula on intervenen daus, cartes i on, siguem sincers, la majoria de vegades es perd. Honoré de Balzac creia que hi havia gent que no podia comptar amb res, ni amb l'atzar, perquè “hi ha existències sense sort”. Aquest papa Francesc, que sol anar disparant contra el que considera errors o fracassos d'aquest temps, també ha carregat ara contra els jocs d'atzar. El Papa vincula els jocs d'atzar amb la usura o el cobrament excessiu d'interessos per un préstec. Històricament les religions l'han considerat una mala pràctica, un pecat, i es considera delicte en la legislació sobre relacions econòmiques de gran part dels països europeus. Ara el papa Francesc ha demanat a les institucions públiques un “nou humanisme econòmic” per desincentivar els jocs d'atzar. En el cap del pontífex, jugar implica sovint endeutar-se. No oblidem que li agrada la literatura, i el gran Dostoievski descriu aquesta situació magistralment a El jugador. 

Bergoglio, de fet, ha anat una mica més lluny i ha titllat la pràctica de la usura de “delicte greu”. I ha explicat per què ho defineix així: posa fi a la vida, menysté la dignitat de les persones, és un vehicle de corrupció i impedeix el bé comú. Ho ha deixat anar en una d'aquestes audiències aparentment intranscendents, davant del Consell Nacional Antiusura Italià. El Papa ha estat fins i tot poètic: “És una desgràcia que, com una serp, estrangula les víctimes”. Aquest mal antic —el Papa ha reconegut que no és un mal nou— és corrosiu i “debilita els fonaments socials i econòmics d'un país”. Demana que les institucions desincentivin, amb mesures adequades, els instruments que siguin causa d'usura, com per exemple els jocs d'atzar. Amb això el Papa troba un ple consens amb les comunitats musulmanes, que prohibeixen els jocs d'atzar. Francesc aposta per un estil de vida “sobri”, que sàpiga distingir entre allò superflu i allò necessari i que responsabilitzi a no entrar en una espiral de deutes per obtenir coses a què es podria renunciar.

Francesc no carrega contra els préstecs perquè sí, sinó en virtut d'una premissa: “Cal educar en la sobrietat” i en una alerta pedagògica. “És important recuperar les virtuts de la pobresa i del sacrifici per no convertir-nos en esclaus de les coses, o del sacrifici, perquè en la vida no es pot tenir tot”. No es refereix a qui necessita diners per viure, sinó per jugar. I a qui juga per tenir diners per viure. Un cicle que sap que a Itàlia no és desconegut. I no es refereix només a la població pobra endeutada que entra al banc i demana un préstec.

La usura deixa sense amb la promesa del més. No és només l'interès produït pel capital prestat, sinó un submon que escanya

És evident, doncs, que el Papa no es refereix només als préstecs, que fins i tot serien simples i acceptats sense pressió, sinó directament a l'extorsió i a una mentalitat i manera de fer que la propicia i encobreix. Les noves normes antiusura italianes no afecten les regions del sud —s'ha fet molta literatura sobre el tema d'un sud mafiós i un nord europeïtzant i polit—. De fet, l'Observatori Regional sobre el Fenomen de la Usura del flamant Piemont té feina, i molta. A Itàlia es multipliquen les jornades, congressos i fins i tot beques per analitzar aquesta “plaga amagada”, en paraules dels piemontesos que n'impulsen l'estudi per tal d'impulsar una cultura de la legalitat (l'anomenen així) i de la responsabilitat amb el diner.

Sabina hi fa referència ("sin ti todo es usura") i sant Vicenç Ferrer i Ramon Llull també la tenen en compte. Ezra Pound (1885-1972) va dedicar un poema a la usura en què deixa anar la metralla amb aquests versos: "Amb usura, / pecat contra la natura, / és el teu pa per sempre desllavassat, / sec com el paper, sense blat de muntanya, / sense la farina forta".

La usura deixa sense amb la promesa del més. No és només l'interès produït pel capital prestat, sinó un submon que escanya. Els crits dels indignats contra l'especulació i el que en diuen les “indecents maniobres” del capital van en aquesta direcció. I la gent que s'aprofita de la desgràcia aliena no es multiplica només en temps de guerra, atmosferes clandestines, mercat negre i estraperlo. És el trist pa de cada dia en molts contextos. I no mireu tan lluny.