Els líders produeixen canvi, mentre que els mànagers aporten estabilitat. L’expert en governança de persones i institucions José Fernández Aguado ha extret ensenyaments sobre lideratge basant-se en cinc segles d’experiència dels jesuïtes, uns mestres a liderar el talent lliure. Liderar, explica Aguado, és “aconseguir que la gent faci allò que ha de fer”. En un llibre editat per LID, desgrana com s’aprèn a governar, què en fem del “foc amic” i dilucida si el líder neix o es fa. Pedro Arrupe (1907-1991), que va ser general de la Companyia de Jesús, més coneguts com a jesuïtes, era un autèntic líder. I el foc amic va arribar-li, i no de manera superficial. A tots els sectors arriba aquest foc: en lloc de focalitzar-se l’organització en objectius comuns, es tendeix a dilapidar esforços i temps en lluites internes, diu Aguado. De fet, el fenomen encara és més freqüent quan hi ha un entorn de crisi; per exemple, quan desapareix un líder. Arrupe no havia desaparegut, però volia dimitir, i aquest gest inèdit va costar-li molts disgustos.

Aquest basc de Bilbao va ser general de la Companyia després de Jean-Baptiste Jannsens i abans del pare Peter Hans Kolvenbach. Els anys d’Arrupe, des del 22 de maig de 1965 fins al 3 de setembre de 1983, van ser de tot menys plàcids o intranscendents. Aquest general considerava que no es pot respondre als reptes d’avui amb solucions d’ahir. No és una frase per decorar un suro a la paret, sinó que és tot un programa de govern. Arrupe era un basc que va veure atrocitats: va ser testimoni personal d’Hiroshima (de fet, és autor del llibre Yo viví la bomba atòmica) i el nazisme, i va viure tensions eclesials que el van fer patir molt. Va ser acusat fins i tot d’espia, al Japó. Arrupe, alumne brillant, parlava set llengües i la seva especialitat era la psiquiatria. Una frase sensata d’Arrupe és que la vida no té problemes sinó que ens planteja “reptes”. Escoltar-lo devia ser un privilegi. Va voler limitar el mandat dels jesuïtes i va ser l’impulsor d’una de les joies de la corona de la Companyia de Jesús al món: el Servei Jesuïta per als Refugiats, una autèntica institució.

En una visita a Espanya es va trobar amb Franco i va denunciar les tortures. La resposta del general Franco va ser: “En té proves, d’aquestes tortures?”. I ell li va contestar que havia vist l’esquena d’alguns joves torturats. No tenia pèls a la llengua ni por de cap autoritat.

Va presentar la renúncia però el papa Joan Pau II no la hi va acceptar. De fet, Arrupe és el primer general de la Companyia de Jesús que va presentar la renúncia. Ell havia jurat el càrrec ad vitalitatem, no ad vitam, és a dir, mentre tingués vitalitat, no vida. Pensem que el càrrec no tenia limitacions temporals, però ell era conscient que ell sí, que en tenia. La seva voluntat de renúncia va causar tensions amb Joan Pau II, un Papa amb qui no va tenir sintonia.

Ha plogut des d’aquell moment. Enguany s’ha obert el procés de beatificació d’Arrupe, un fet que semblava impossible fa pocs anys per a un personatge tan díscol. L’home que va patir dificultats i tensions amb la Santa Seu va dir als jesuïtes, literalment, que “és absolutament impossible que la Companyia pugui promoure eficaçment arreu la justícia i la dignitat humana si la millor part del seu apostolat s’identifica amb els rics i els poderosos o es funda en la seguretat de la propietat, la ciència o el poder”. A vegades, m’oblido que el papa Francesc és jesuïta. I llavors m’apareix la figura del general Arrupe i m’adono que Bergoglio  porta totalment incorporat aquest mandat d’Arrupe. Directe a la vena.