El reverend Dewey Williams, pastor baptista afroamericà, ha guanyat un concurs de sermons sobre “l’alegria als corredors de la mort” que s’ha organitzat per primer cop als Estats Units. En un país on es potencia la competitivitat i es fan concursos de tota índole, també les paraules que es pronuncien als condemnats a mort hi tenen cabuda. He tingut l’oportunitat d’escoltar el seu sermó, en un altre context. Ens l’ha repetit a un centenar de teòlegs, sociòlegs, educadors, psicòlegs i filòsofs convocats a la Universitat de Yale durant una setmana per explorar què té a veure l’alegria amb una vida que valgui la pena de ser viscuda. Per dilucidar-ho s’han repassat idees de grans mestres de tradicions, algunes d’espirituals, altres de filosòfiques, en el marc d’un projecte internacional de la Fundació Templeton i la Universitat de Yale. Als Estats Units, la cultura de la filantropia permet que hi hagi diners perquè uns experts es passin anys analitzant què ens fa feliços i per dissenyar cursos a la universitat sobre aquest tema, com també per explorar quins indicadors cal potenciar, per què als instituts els estudiants pateixen ansietat i quina estranya alegria pot haver-hi en un corredor de la mort. Em costa imaginar programes d’aquesta magnitud a casa nostra.

El reverend Williams, que predica a Carolina del Nord i respon a la imatge mental que podem tenir d’un pastor baptista veterà, empàtic, apassionat i resistent, defensa que l’alegria és la capacitat que una situació negativa es converteixi en alguna cosa que valgui la pena. Quan ets a la presó esperant que t’executin, l’alegria d’entrada no sembla que tingui gaires possibilitats de ser present.

“Aquests homes són els més segregats de la presó, molts d’ells mai reben cap visita, no es troben mai amb altres interns. I, amb tot, aconsegueixen compartir la vida i la fe amb nosaltres”. Ens venia a dir que “ser-hi” i pronunciar paraules de consol pot fer la diferència a la vida de moltes persones que al cap de poques hores seran assassinades.

En el moment en què el pastor parlava, el Papa de Roma encara no havia anunciat que cal retirar del Catecisme de l’Església catòlica l’eventualitat de la pena de mort. Ras i curt, pels catòlics queda clar i per escrit que la pena de mort és “inadmissible”. En un acte molt esperat, el papa Francesc ha deixat dit que l’Església es compromet “amb determinació” a abolir la pena de mort a tot el món, una pena que atempta “contra la inviolabilitat i la dignitat de la persona”. Als Estats Units la notícia ha estat rebuda amb alegria però també amb reticències per part d’un considerable nombre de ciutadans que hi estan a favor. La posició de l’Església catòlica contra la pena de mort als Estats Units és forta, i són molts els col·lectius que preguen i es manifesten davant de les presons.

El papa Joan Pau II va dir a Missouri el 27 de gener de 1999 que calia arribar a un “consens” per acabar amb la pena de mort, que era “cruel i innecessària”. Però han hagut de passar gairebé 20 anys des d’aquelles paraules perquè finalment un altre Papa hagi aconseguit treure la possibilitat remota de la pena de mort d’un text tan determinant com el Catecisme de l’Església catòlica. Que imprescindibles són les paraules que van deixant rastre, però que necessaris són els cops de puny dels que poden decidir! Benvingut Catecisme sense vergonyants excepcions i benvinguts sermons al corredor de la mort que són capaços d’insuflar esperança. Som en una societat de la venjança, que ens deshumanitza i ens fa miserables, i cal aturar aquesta espiral. Apostar per la venjança i posar-se al mateix nivell de qui ha comès un crim terrible no arregla res: per desgràcia no ens fa tornar les víctimes, ens embruta radicalment com a persones, ens fa disminuir de manera dràstica l’alegria i ens redueix en el pla moral.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat