Pablo Neruda, pseudònim de Ricardo Neftalí Reyes (1904-1973), va ser un escriptor, poeta i diplomàtic xilè compromès amb la resistència política, tot i que se’l coneix millor com a “poeta sobre l’amor”. El 1943 va ser escollit senador i com a membre del Partit Comunista va haver d’exiliar-se. Va tornar a la pàtria als anys 50 i va ser candidat a la presidència de Xile. El 1971 va rebre el Premi Nobel de Literatura. Va ser aleshores que el govern Allende el va enviar a París d'ambaixador. Totes aquestes vivències les tenim en forma de textos, poemes i memòries. L’ autor de Veinte poemes de amor y una canción desesperada va deixar unes memòries amb un títol esplèndid, Confieso que he vivido.

L’escriptura de Neruda té una pàtina religiosa que no nega l’espiritualitat, i que alguns estudiosos s’han dedicat a resseguir. Certament no fa referència a un Déu personal; parla des de l’agnosticisme i així ho confessa.

La seva amiga Esther Tusquets escrivia fa anys que Neruda havia jurat no tornar a “trepitjar Espanya” mentre governés Franco, però que un dia del 1967 en va tenir la temptació. Viatjava amb el creuer Augustus rumb a la URSS, i estava prevista una escala a Barcelona. Va decidir baixar. Aquell dia el poeta xilè va entrar en un dels temples que més li agradaven del món, la basílica de Santa Maria del Mar. Va explicar a l’editora Tusquets, amb qui va passar aquell dia en temps de l’Espanya franquista passejant per Barcelona, que feia anys, en el mateix temple, havia vetllat un amic que s’acabava de morir. Ell i un seu amic, sols a Barcelona, van comprar uns ciris gegants i es van passar la nit cantant i evocant un amic mort, lluny. Va ser la seva manera de sentir-lo proper. Dins d’una església imponent com Santa Maria del Mar, amb ciris, silencis i un ritual personalitzat. La necessitat de ritualitzar la pèrdua i de fer-ho en un espai religiós va ser el que el va dur a dedicar així una nit barcelonina.

A la seva primera obra, Crepusculario, publicada quan tenia només 19 anys, hi aboca un poema que em recorda el poeta alexandrí Kavafis. Descriu la sobrietat d’una església que no té canelobre “ni necessita l’ànima dels vitralls” per “besar les hòsties” i “pregar de genolls”. El sermó “sense encens” és com una “llavor de carn i llum”, i el Parenostre, “pregària de la vida senzilla”, té “un sabor de pa fruiter i primitiu”. Alguns camarades del Partit Comunista van acusar-lo de patir desviacions pseudoreligioses per aquest i altres versos. El poema certament és cristià i té un aire molt protestant: que es buidin les esglésies d’objectes superflus i que la connexió amb la divinitat sigui immediata, sense mossens pel mig. Amb l’enorme polèmica dels sacerdots de Xile per abusos sexuals, aquests dies el poema s’hauria d’haver posat de moda.

La idea de sermó que conté com a llavor és potent: les homilies a vegades semblen ossos que no germinen, però un sermó que caigui en bon terreny fa pensar, interpel·la. Lady Gaga va fer un tuit en què donava les gràcies al capellà de la parròquia catòlica de Manhattan on viuen els seus pares perquè va fer un sermó que la va fer pensar. El sacerdot va dir que Jesús no havia vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.

Un altre poema espiritual de Neruda, Pantheon, evoca l’angoixa de no saber què passa quan ens morim. I també proposa Déu a tot arreu. Els seus versos més coneguts canten a l’amor i al desamor, i Neruda descrivia molt bé com l’amor és la força que més aconsegueix transcendir. Les religions van d’això. El cristianisme cobra sentit a partir de la màxima “estimeu-vos els uns als altres”. A vegades, però, ni que ens diguin la Bíblia en vers ho copsem. Admetem que costa, i molt, descobrir-ho.