La lluita dels que volem seguir creient en les institucions i en la política catalanes com una eina a favor de l’alliberament del país és una lluita contra el ressentiment. El cinisme de totes i cadascuna de les decisions que s’han pres des del primer d’octubre i la declaració d’independència ens fan de recordatori de la fragilitat dels nostres anhels a les mans de la classe política. Avui és impossible llegir la política parlamentària o les decisions del Govern sense evocar el que havíem de ser i comparar-ho amb el que som.

La lluita dels que creiem en les institucions i la política catalanes com una eina d’alliberament del país és una lluita contra el ressentiment

Els debats sobre si trencar el Govern ha de precipitar unes eleccions, si anunciar una qüestió de confiança sense avisar el soci justifica la destitució d’un vicepresident, si és legítim governar en minoria o si és populista titllar un Govern d’il·legítim… aquests debats, en el nostre cas, no es fan en condicions de país normal que posa aquests temes enmig del fòrum públic per enfortir la salut democràtica. Que la tria de nous consellers per Aragonès desperti la fúria d’una part del país quan resulta que aquesta és la tasca del President; que la reestructuració dels càrrecs just per sota del Govern porti tanta cua, o que Mireia Boya, exdiputada de la CUP, accepti el càrrec de directora general de Qualitat i Canvi Ambiental i això enfolleixi als que encara seguim aquest circ dels horrors, són mostres recentíssimes d’un conflicte de fons que el temps no ha arreglat.

Els qui han volgut reconduir un projecte independentista en un d’autonomista ens han obligat a la resta a viure en una ficció

La reculada del 2017 ençà ho ha empantanegat tot. Des de llavors, els qui han volgut reconduir el projecte independentista a un altre d’autonomista ens han obligat a la resta a viure en una ficció. Però la ficció grinyola. No podem parlar amb normalitat sobre governs en minoria o sobre democràcia parlamentària —com ara fan al Regne Unit amb l’elecció de Rishi Sunak— perquè sabem que el nostre Govern en minoria va sortir d’unes urnes on s’hi van presentar prometent, altra vegada, la independència. I mira on som. No podem discutir raonablement sobre l’encert o no d’omplir les conselleries amb persones de diverses corrents polítiques perquè els nous consellers encarnen la reculada: ja no cal ser independentista per formar part d’un Govern que se’n fa dir. No podem parlar els sous dels alts càrrecs, el transfuguisme o la incoherència de fer-se dir d’esquerres i defensar segons quines xifres perquè, abans d’arribar-hi, recordem que l’any 2019 la Mireia Boya era una persona que escrivia això: “Algú em pot dir què més tenim, amb objectius clars i que planifiqui accions massives amb cara i ulls, a banda de Tsunami? Mentre pontifiquem, perquè en sabem més que ningú, hi ha gent que continuarà jugant-se-la. Gràcies, Tsunami”. Ara mira on és Tsunami i mira on és la Mireia. Gràcies, Mireia.

La similitud entre Campuzano i Boya és que no tenen cap mena de sentiment de culpa per l’estat actual del país i el preu de no haver fet la independència quan tocava

El seu cinisme és l’aliment perfecte per al nostre ressentiment i el ressentiment paralitza. Tenint-nos paralitzats poden ser cínics fins al final. Mireia Boya és l’evidència perfecta de la desintegració d’un moment polític i això la converteix i la convertirà en diana. Que ningú es pensi que ha perdut el cap o que d’un dia per l’altre s’ha venut l’ànima al diable per unes monedes, perquè pensar que el problema que exemplifica ella rau únicament i exclusiva en la seva persona —i en una mala decisió— ens impedeix comprendre la magnitud de la deslleialtat. L’ex-diputada ja escrivia fa tres anys que “per evitar preventivament decepcions, veient que això de la independència és una lluita a llarg termini, potser caldria desempallegar-nos d’alguns pensaments màgics”. La Mireia Boya del 2019 ja era molt més a prop del cinisme d’en Pere Aragonès del 2022 del què ens pensàvem, i la gent que era darrere Tsunami Democràtic, també. Ara, alguns poden ser cínics i acceptar càrrecs al Govern de la "Catalunya sencera" d’ERC perquè al seu cap això no és cap apostasia i no els genera cap remordiment. La similitud entre Carles Campuzano i Mireia Boya és que no tenen cap mena de sentiment de culpa per l’estat actual del país i el preu de no haver fet la independència quan tocava. Ni per tenir una ciutadania que no es pot mirar la política del seu país sense veure-hi tot el que no hem arribat a ser.