Leo Messi com a factor estabilitzador de la política argentina? O com a amenaça per a la seva economia? Aquest era el dilema abans del Mundial de Qatar. La final de diumenge acabarà de donar la resposta. Però, per ara, sembla que guanya el factor estabilitzador. Vegem-ho.

Els argentins tenen un gran menyspreu pel peso, devaluat fins a extrems insospitats. I el seu refugi i estalvi és el dòlar. Però des del 2011 és més difícil aconseguir-los legalment, ja que el govern els necessita per pagar el deute. De manera que davant dels milers d’argentins que volien anar a veure Messi al Mundial, per evitar dessagnar les reserves del Banc Central i amb l’objectiu de castigar el turisme a l’exterior, es va crear el dòlar Qatar.

D’aquesta manera, els que gastin més de 300 dòlars mensuals amb targeta de crèdit i dèbit a l’estranger han de pagar més impostos dels que s’apliquen normalment. El preu del dòlar Qatar es calcula prenent el preu del dòlar oficial i sumant el 30% de l’impost país, un 45% de l’impost dels guanys i un 25% de l’impost de béns personals. De manera que es calcula que per viatjar a veure a Messi a Qatar i pagar amb la targeta de crèdit, el dòlar Qatar es paga a 344 pesos, en lloc dels 257 d’abans del Mundial. Així s’incentiva a pagar amb divises pròpies i no amb la targeta de crèdit i s’evita perdre reserves. És veritat que, com millor va la selecció, més gent viatja i que havent arribat a la final de diumenge, més gent viatjarà. Però el govern d’Alberto Fernández, amb l’equip econòmic comandat per Sergio Massa —que no Messi—, ja va prendre mesures. Com va fer amb el dòlar Coldplay, però aquesta és una altra història.

La ministra argentina de Treball va demanar deixar en un segon pla la lluita contra la inflació durant el Mundial, amb l’argument que “un mes no farà una gran diferència”

De manera que ens queda Messi com a factor d’estabilitat social, política i econòmica d’un país que, afortunadament (o no), viu al marge de les seves institucions, ja que l’Argentina acumula una inflació del 100%. El valor del peso cau setmanalment en relació amb monedes com el dòlar i l'euro i el govern kirchnerista es resisteix a equiparar-lo al que demana el mercat internacional. El valor oficial de la divisa és d'uns 170 pesos per cada euro, mentre que el valor no oficial —i amb el qual, de facto, es mou l'economia argentina— és d'uns 300. La crispació per les dificultats econòmiques augmenta i polaritza una opinió pública dividida entre kirchneristes i antikirchneristes. Però, amics, es juga el Mundial. I Leo Mesi actua com a factor d’estabilització.

I els líders argentins ho saben. Fins al punt que la ministra argentina de Treball, Raquel Kelly Cecilia Kismer de Olmos, va demanar deixar en un segon pla la lluita contra la inflació durant el Mundial, amb l’argument que “un mes no farà una gran diferència”. Concretament: “Jo considero que cal treballar sempre per combatre la inflació, però un mes no farà una gran diferència i, en canvi, des del punt de vista anímic, del que significa per al conjunt de les argentines i els argentins, volem que Argentina surti campiona”. Doncs vinga.

Total que, si guanya Messi, com al poema de Nadal de Joan Salvat-Papasseit, ignoraran la inflació i tan inflacionats que estan. Ara, si perden, potser els argentins es dirigeixen al seu govern i li diuen allò d’aquell altra poeta català: “¿Qué miras, bobo? Andá para allá”.