Un miracle cada segle

No hi ha dies més dolços a l’any que aquesta setmana de primavera que Jesucrist va dedicar a ressuscitar. M’agrada que la gent marxi de vacances, que el poble quedi tranquil i que els xandalls i els patinets vagin a cridar lluny dels meus carrers. La Setmana Santa és magnífica per meditar i estalviar. El Maresme sembla Malibú sota la llum d'abril, més important que l'artefacte empordanès.

Jo ara us explicaria per què el poder de Pedro Sánchez, que tant sorprèn els europeus, s’alimenta de la vella rivalitat entre catalans i castellans. A través del president d'Espanya podria acabar de deixar en calçotets tot aquest món que cau donant lliçons. Però he d’anar a portar la mona a la meva fillola. He d’aprofitar les oportunitats que els rituals em donen per parlar amb ella i assegurar-me que creix ben recta.

Ve una època difícil que posarà a prova la consistència dels nostres fonaments. Per vacances m’agrada compartir esborranys dels llibres que vaig reescrivint i, veient les polítiques que s'intenten desplegar en el nostre nom, em sembla que aquest passatge pot fer de mirall i despertar algunes consciències. Si Jesucrist va ressuscitar només una vegada, seria excessiu demanar a Catalunya que fes un miracle cada segle:

(...) A partir de 1939, la Rambla és el carrer que més treballa per allunyar Barcelona de la seva història i donar una imatge amable del franquisme. El passeig passa de ser l'espai més cosmopolita de la ciutat a ser una postal turística d'aquell clixé europeu segons el qual Àfrica comença als Pirineus. Aquesta vegada no caldrà alçar una Ciutadella. Gràcies als mitjans de comunicació de masses n'hi haurà prou amb una bona llei de censura i una propaganda agressiva.

A través del nou sistema de prestigis, la combinació de picaresca i servitud tan típicament castellana que l'anarquisme i el nacionalisme havien impedit que acabés de penetrar al país, es converteix en la reina i senyora del passeig. A la Rambla aviat hi arrelarà aquesta alegria gregària de proletaris i d'esnobs amb més xerrameca que caràcter, d'esclaus en el sentit profund de la paraula, que odien el seu superior però que necessiten obeir un amo com l'aire que respiren.

Com va escriure Pla, el règim que es va establir a Catalunya després de la guerra era tan diferent de l'esperit del país que fins i tot els arbres semblaven grapejats. A les seves memòries, César González-Ruano fa una descripció de la vida literària dels anys 50 que ajuda a entendre per què la Rambla va acabar al segle XX sent el passeig del travestí Ocaña, després d'haver començat sent el passeig del poeta Maragall. "A Barcelona —diu González Ruano amb el cinisme salvatge de l'espia de la Gestapo que va ser— vaig conèixer els cinc poetes joves que més comptaven en l'ambient literari, no gaire important ni massa esplèndid, contràriament al que es podia esperar de la ciutat."

Els cinc joves que recorda són els cèlebres Mauricio Montsuárez de Yoss, Julio Garcés, Manuel Segalá, Juan Eduardo Cirlot i Ramón Eugenio de Goicoechea, i continua enumerant figures llegendàries l'escriptor franquista amb la seva prosa de cadàver perfumat: "No necessito citar entre les amistats de Barcelona amics tan ferms com Luis de Galinsoga i Eduardo Palacio Valdés, o com José Pardo, el delegat provincial d'Educació Popular amb el qual està tant en deute la concòrdia intel·lectual, la vida literària i tota la possible i ben entesa llibertat de l'escriptor a Barcelona."

La Rambla sí que necessita recordar que el premi de periodisme González-Ruano —dels més ben pagats d'Europa— va ser suprimit el 2014 gràcies a la investigació de dos catalans. El marqués y la esvástica destapa no sols els diners que Ruano va fer implicant-se en el tràfic d'obres d'art, sinó també en l'extorsió dels jueus de París que intentaven escapar-se per Andorra. El llibre de Rosa Sala i Plàcid Garcia-Plana serveix per recordar que el món que s’instal·la a la Rambla no és només invasiu i violent; està tocat per una criminalitat europea que la dictadura i els seus hereus han intentat rendibilitzar. En els arxius francesos, consta que Ruano es feia amic de membres de la Resistència per guanyar punts davant dels nazis fent de delator.

En nom de "la llibertat ben entesa", doncs, la tradició del país és aniquilada. Només deu anys després de la Guerra Civil, les grans figures de l'antiga Rambla ja formen part d'una història remota. El passeig de Prat de la Riba, de Cambó, de Macià, de Gaudí, de Domènech i Montaner, de Puig i Cadafalch, de Pau Casals, de Pla, de Sagarra, de Maragall, de Verdaguer, de Riba, de Carner, de Papasseit, de Rusiñol, de Dalí, de Guimerà, de Soldevila, de Pompeu Fabra, de Picasso, de Ramon Casas, de Joaquim Mir, d'Isidre Nonell, d'Enric Granados, de Companys, de Salvador Seguí, de Francesc Layret, de Juli Vallmitjana, de Gaziel, de Joan Maria Planas, de Francesc Pujols i de molts altres noms que podria continuar escrivint; aquesta Rambla és enterrada sota un tou de propaganda i repressió.

El poeta Stephen Spender va anticipar el paper que les esquerres castellanes exercirien en els aspectes més subtils de la repressió contra Catalunya

A partir d’ara la Ciutadella es construeix en la vida interior de cada català. La Ciutadella moderna fa la guerra psicològica, perfecciona la rentada de cervell amb les tècniques dels règims totalitaris. El poeta Stephen Spender va anticipar el paper que les esquerres castellanes exercirien en els aspectes més subtils de la repressió contra Catalunya. Segons explica a les memòries, quan el 1936 va arribar a Barcelona es va trobar el passeig guarnit amb els colors de la revolució. Els edificis confiscats pels partits estaven coberts de grans cartells i això "feia que la ciutat semblés més petita". Spender recorda l'alegria expansiva de les multituds. Diu que caminaven pels carrers com un hereu que "examina la fortuna que acaba de rebre". Tot i així, afegeix que el va sorprendre descobrir, en aquest context, que els quioscos de la Rambla eren plens de llibres en català, amb "les obres clàssiques més importants, començant per Homer".

Resulta que Spender va ser convidat a participar en "un gran míting" en el qual cada discurs era traduït al català per un intèrpret que "semblava capaç de resumir en tan sols sis paraules el sentit de cada intervenció". Recordant els llibres de la Rambla, va elogiar "la iniciativa de traduir els clàssics al català i fer-los accessibles a tothom amb bones edicions i preus assequibles". Spender diu que va fer l’elogi patint per si no semblaria una ensabonada. Però de seguida va notar que havia tocat tendre perquè "els delegats espanyols que no eren catalans es van posar furiosos sense dissimular-ho gens ni mica".

A la tarda, una delegació d'intel·lectuals del país el va anar a trobar per dir-li que era "un dels pocs estrangers que havia sabut valorar els esforços que feien per difondre la cultura". L’endemà el van convidar a prendre te i el poeta Rafael Alberti va acompanyar-lo. "Tan aviat com van arribar a la trobada, Alberti va iniciar una diatriba contra els catalans i va acabar dient que la República sabria com tractar-los després de la victòria". Amb aquesta anècdota s’entenen millor els acords de la Transició i els esforços que la dictadura va fer per substituir les classes populars de Barcelona per unes altres que parlessin l’idioma de l’Imperio.

El daltabaix de la guerra és bíblic i sembla un càstig diví per alliçonar totes les parts. La burgesia que no havia estat capaç d’entendre’s amb els treballadors haurà de pactar amb els líders de la immigració castellana i, per descomptat, adoptar la seva llengua. La classe obrera, que havia abandonat el patriotisme per utopies de babaus, és escombrada de la ciutat i de la Rambla i el català desapareix en pocs anys dels baixos fons de Barcelona. Pel que fa als franquistes que arriben o retornen a Catalunya amb els privilegis dels conqueridors, la història els ha anat posant a lloc.

Ningú no es recorda, per exemple, d’Antoni Simarro, l’alcalde que va fer enderrocar d’un dia per l’altre el quiosc de Puig i Cadafalch que hi havia a Canaletes perquè els barcelonins no s’hi poguessin oposar. El director de La Vanguardia que va dir que "todos los catalanes son una mierda" —Don Luis de Galinsoga— ha passat a la història com un fanàtic de sainet i fins i tot al seu diari fan veure que no el coneixen. I qui sap qui és José Pardo, aquell sergent dels carrabiners de Negrín convertit en cap de la censura que deia al director de Destino, Ignasi Agustí, franquista com ell, però català: "Vosotros no venís a pactar. Estamos en un Estado sectario, con una prensa sectaria, dirigida por un hombre sectario que, mi querido Ignacio, soy yo". 

La història no ho aguanta tot, i res xavacà no pot prevaldre. Tant llepafils que era amb el castellà —i tants discursos oficials que es van fer amb la seva prosa—, i qui llegeix avui els articles de Luis Gutiérrez de Santamarina, el director de Solidaridad Nacional, que es passejava per la redacció del seu diari armat amb una pistola? 

A la primeríssima postguerra, Santamarina va protagonitzar una anècdota que representa molt bé la dinàmica que van seguir les relacions entre catalans i castellans durant el franquisme, i una mica més enllà. Uns evitaven el conflicte, els altres exigien la dissolució dels catalans en el poti-poti espanyol.

—Tutéame, Pla, tutéame —va dir Santamarina a Pla amb una gran simpatia el dia del primer any triomfal.

—Don Luis —balbucejava Josep Pla, confós amb la boina a la mà, plantat al mig de la Rambla.

—Déjate de don Luis. ¡Somos camaradas!

—Es que don Luis...

Creient que li prenia el pèl o que es negava al compadreo falangista, el director de Solidaridad Nacional va treure la pistola que sempre portava a sobre i va pressionar-lo.

—O me tutéas o te mato.

Netejada de catalanistes i d’anarquistes, després de la guerra la Rambla perd el pols vibrant que li donava l’amalgama d’il·lusions que li havien anat posant els barcelonins més agosarats i cultes. Com hem vist, un carrer es fa a través de la tensió entre els interessos del poder i els interessos de la gent, i són importants les converses i els ideals que hi circulen, la inspiració que els vianants hi esperen poder trobar. El buit que la dictadura deixa en el passeig ha estat ben descrit pels novel·listes. (…)