¡Seréis siempre unos niños, levantinos!
¡Os ahoga la estética!
(Unamuno, 1906, comentant l’Aplec de protesta contra la Ley de Jurisdicciones, el 155 de fa un segle)

A les novel·les de Sherlock Holmes es repeteix un diàleg entre el detectiu i el seu company, el doctor Watson, en què el primer alliçona el segon dient-li que cal analitzar totes les possibilitats, i que, “quan n’has eliminat les impossibles, la que resta, per improbable que sigui, ha de ser la veritat”.

Amb motiu de la moció de censura al president Rajoy, he llegit diverses opinions sobre el que haurien de votar els diputats independentistes. Vull referir-me als qui opinen que no haurien de votar a favor de la moció. La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, va declarar dilluns que a l'entitat "li és absolutament igual qui sigui el president del Govern" espanyol; Cardús demana: “què hi fan els partits sobiranistes jugant aquesta partida en què no sembla que hi tinguin res a guanyar?”; per la seva banda, Eduard Pujol s’ha preguntat “què guanyem els catalans” canviant “un còmplice del 155 per un altre còmplice del 155?”; es diu (però no ho he pogut confirmar) que Puigdemont estaria demanant al PDeCAT que s’hi abstingués; l’abstenció és el que alguns demanen des de Twitter per demostrar la nostra indiferència pel resultat, i d’altres proposen absentar-se de l’hemicicle pel mateix motiu. Cardús, en el mateix article, sintetitza el fonament d’aquests posicionaments: “Ras i curt: considero una greu indignitat contribuir a fer governs a Espanya mentre ni tan sols deixen constituir a Catalunya el que legítimament ens van donar les urnes”.

No seré jo qui menystingui la dignitat, que em sembla fonamental per anar per la vida, però considero que a l’hora de fer política cal tenir presents, a més, altres coses, i que, tenint en compte que volem guanyar, que les nostres forces són molt limitades i que el rival és poderossíssim, no podem perdre cap oportunitat de millorar la nostra posició. Ara bé, què cal fer en aquest moment per millorar-la?

La resposta depèn de com creiem que aconseguirem la independència.

Durant un temps vam pensar que aquesta podria ser unilateral: era qüestió de construir unes estructures d’Estat, controlar el territori i desconnectar. Es tracta d’una fantasia que els més lúcids sempre van denunciar (potser amb la boca massa petita); Oriol Junqueras, per exemple, ja deia fa dos anys que la independència no seria unilateral (per part de Catalunya), ni bilateral (amb un acord amb el govern central), "sinó que sempre tindrà forts components de multilateralitat”. Aquesta conclusió és lògica, perquè vivim en una societat enormement complexa i enormement interrelacionada.

Junqueras ja deia fa dos anys que la independència no seria unilateral ni bilateral, sinó amb "forts components de multilateralitat"

Ara bé, si la independència no pot ser unilateral, com podrà produir-se? Em temo que a l’independentisme li costa formular-se aquesta pregunta perquè tem que no hi hagi resposta (que és el que li repeteixen els contraris). Ara bé, descartats els impossibles, el que resta, “per improbable que sigui”, és la solució, i aquesta improbable solució passa per assolir tres objectius.

El primer és una majoria clara a casa. L’independentisme compta amb dos milions (llargs) de vots favorables (els del 29-N, el de l’1-O i els del 21-D). Són molts, però per constituir un mandat democràtic inequívoc han de ser uns pocs més. N’hi hauria prou amb dos milions i un quart. Amb això, els propers 21-D donarien sempre una majoria absoluta independentista, o sigui, un inequívoc mandat democràtic. Només cal que on ara hi ha deu independentistes passi a haver-n’hi onze; no és fàcil, però no és impossible.

La pregunta, doncs, que ens hem de fer no són les que emfàticament es fan Cardús o Pujol, sinó una de més pragmàtica: què ens convé votar per tal que aquesta onzena persona miri amb major simpatia l’independentisme? No es tracta de llançar un missatge als diputats del 155, sinó als ciutadans catalans que són susceptibles de decantar-se —el dia de demà— per la independència. A mi em sembla que el millor que podem fer per fer avançar la nostra causa és deixar-los clar que volem el millor per a ells, i que el seu benestar ens importa més que les nostres batalles. Per tant, que el PSOE no ens permeti negociar res constitueix, en el fons, un avantatge, perquè permet visualitzar clarament que el vot es fa en funció no d’unes contrapartides (els presos, per exemple) que necessàriament interessarien més a uns catalans que a uns altres, sinó tenint en compte els interessos de tots els catalans.

Que el PSOE no ens permeti negociar res constitueix, en el fons, un avantatge

La segona cosa que cal per fer possible la independència és que l’opinió pública espanyola comenci a resignar-se a ella. Algun dia un govern espanyol haurà de signar un document internacional que l’accepti, i només ho farà quan una part de l’opinió pública espanyola (minoritària, però significativa) s’hi hagi resignat. Ja sé que sembla ciència-ficció, però no hi ha cap altra opció. No serà fàcil, i exigeix que l’opinió pública espanyola s’hi vagi fent a la idea progressivament. És humà pretendre ignorar una realitat que ens repugna: viure com si no existís, i això és el que fa l’opinió pública espanyola amb l’independentisme: no és que estigui intoxicada per la propaganda que li diu que es tracta d’una opció de quatre extremistes; és que vol creure-ho. Cal, doncs, deixar-li clar que l’independentisme compta, que existeix, que no marxarà, que és inevitable comptar amb ell. No es tracta de guanyar simpaties entre l’esquerra (que no tindrem mai) sinó de guanyar rellevància entre tots. Pedro Sánchez ha trencat un petit tabú quan ha ofert la moció de censura “als 350 diputats”. Es tracta d’un pas minúscul, però un pas en la bona direcció. El que ens convé, doncs, no és no abstenir-nos ni absentar-nos, sinó votar i ser decisius.

Finalment, la tercera cosa que cal per fer possible la independència és disposar d’un corrent de simpatia a l’opinió pública europea. Les cancelleries aliades sempre estaran en contra de la independització, i no cal donar-hi més voltes. Només es podria aconseguir el suport de qui jugui a desestabilitzar Europa; la Rússia de Putin, posem per cas, però aquest camí només ens portaria al desastre. Les cancelleries es mouran quan no hi hagi altre remei, i no hi haurà altre remei quan la seva opinió pública ho exigeixi, com ho va fer amb la Sud-àfrica de l'apartheid. Ara bé, per afavorir aquesta simpatia, el que no ens convé és la imatge que de nosaltres es vol construir: la d’egoistes. Hem de demostrar que ens importa el que passa al món exterior, i el món exterior comença enllà del Cinca. Per tant, la temptació de demostrar que no ens importa el que passi a les Corts espanyoles constitueix un enorme error.

Com que tenim la fortuna de viure al segle XXI, la partida no es juga en un ring, sinó en un tauler d’escacs. No es tracta de fer jugades per deixar clar res, sinó per millorar, encara que sigui mil·limètricament, la nostra posició. No es tracta de demostrar res ni als nostres (amb un posat digne) ni als contraris (deixant-los clar el nostre menyspreu), sinó als del mig (deixant-los clar que som gent responsable, constructiva i que ens importen).

Feta aquesta anàlisi, a mi em sembla que la conclusió és clara: cal votar que sí i cal no esperar cap guany immediat, perquè no hi serà.