L’acord de claredat proposat per Esquerra Republicana és una estafa. Ho afirmo així de clar. No té suc ni bruc i és un esqueix, un altre!, de l’independentisme màgic. Tan màgic com la desobediència que no sap gestionar qui propugna aquesta via i l’excés d’heroisme li rebota com un bumerang. Clara Ponsatí va donar una lliçó de com es poden fer bé les coses i aprofitar una esquerda legal per desconcertar el rival, defugir la genuflexió i animar la tropa. De l’acció se’n desprenia la narrativa. Estiguin atents al que passarà avui i després comparin.

1. Desobeir depèn d’un mateix. És una decisió personal, que es pot practicar fins al suïcidi o bé mesurar fins on et cal arribar. Els posaré un exemple, que segurament no agradarà, sobre el qual fa temps que rumio. Lluís M. Xirinacs era un rebel total, fins al punt d’assumir molts riscos personals. Entre el 1969 i el 1977 va protagonitzar vuit vagues de fam (la de 1972 va ser, a més, de set). Els dies de dejuni voluntari oscil·laren entre els tres dies (1975) i els quaranta-dos dies (el 1973, amb motiu de la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya). La lluita no violenta de Xirinacs el portà a “plantar-se” davant de la porta de la presó Model per reclamar l’amnistia dels presos polítics. L’acompanyaven els anomenats “captaires de la pau”, que van ser el pilar de la Marxa de la Llibertat de 1976. Les vagues de fam de Xirinacs van ser dures, però mai no van posar en risc la seva vida. En canvi, l’activista de l’IRA Provisional Bobby Sands va morir el 5 de maig de 1981, després d’una vaga de fam de seixanta-sis dies. Tenia vint-i-set anys i el 10 d’abril havia estat elegit diputat de Westminster pels comtats de Fermanagh i South Tyrone. Va utilitzar el seu cos com a arma contra l’autoritarisme britànic. Xirinacs era gandhià —i per tant pacifista—, no va convertir el seu cos en una bomba. Una cosa és deixar-se apallissar per la policia amb la violència que reflecteix una fotografia de l’1 de febrer de 1976 feta per Manel Armengol, en la qual es veu com els “grisos” colpegen amb fúria Ferran Garcia Faria, un “captaire de la pau” no prou reivindicat, i l’altra sacrificar-se. Les morts en una manifestació són conseqüència de la violència policial i no pas d’un ritual sacrificial dels manifestants. A Ester Quintana li van buidar l’ull els Mossos d’Esquadra el 2012 i a Roger Español la Policia Nacional el 2017.

2. La desobediència forma part d’un acte de resistència que cadascú tria i sap mantenir amb intel·ligència. Un acord, per contra, deriva del consens en la consecució del qual intervenen més d’un actor. Cap comissió acadèmica té la capacitat de crear un consens polític. A més, l’acord de claredat és una proposta d’Esquerra, partidista, com els ha recordat el ministre socialista Félix Bolaños, i em sembla abusiu que la Generalitat pagui dietes als acadèmics seleccionats. S’haurien de reunir al carrer de Calàbria i que els republicans els paguessin la feina dignament. No descartin que l’unionisme els acabi denunciant. Si alguna cosa haurien d’haver après els alts càrrecs d’Esquerra és que a l’Espanya constitucional, els jutjats fan política i la justícia serveix per desempallegar-se en el moment adequat de qui fa nosa. Amb això al cap, no pas per donar idees, sinó per un simple “principi de realitat”, també tinc clar que la distorsió més gran que planteja aquesta comissió és que no se sap a qui es dirigeix. Quan llegeixo algunes declaracions dels promotors, em fa la sensació que l’acord de claredat no és una proposta dirigida als poders espanyols, sinó als catalans. Esquerra s’està transformant en un partit postindependentista, fent meva la idea que exposava ahir Jordi Barbeta en la seva columna. Ja fa temps que els republicans han assumit el discurs unionista que el procés ha dividit els catalans, com si la societat catalana fos molt diferent d’altres societats d’arreu del món. Totes les societats estan dividides, per una raó o per una altra. O per moltes. Des del temps de Sèneca que sabem que l’acció política és la via per conciliar pensaments diversos, l’existència dels quals és el fonament de la democràcia. Només les dictadures busquen la unanimitat. L’acord de claredat no pot anar dirigit als catalans, per començar, perquè la majoria ja té clar què vol. Quan el 2016 l’actual conseller Joan Ignasi Elena coordinava el Pacte Nacional pel Referèndum, el 80% dels catalans estaven d’acord que la via per resoldre el conflicte era convocar un referèndum legal. No va poder ser perquè l’establishment espanyol (incloent-hi el PSOE) no va voler acceptar de cap manera aquesta via.

Sense reformisme no hi ha llibertat. Refugiar-se en el pensament màgic és la solució dels il·lusos

3. Un dels defectes dels polítics catalans (i de molts assessors, acadèmics o no), és que no saben història. En l’extensa biografia que Borja de Riquer ha dedicat a Francesc Cambó, s’hi pot llegir com aquest polític es va preparar a fons per manar. Se n’anava a dormir amb un llibre sota el braç d’un autor clàssic, llatí o grec, que ell mateix havia fet traduir al català. Ser un home cultivat no va evitar que Cambó sovint caigués en errors que l’acabarien enfonsant, sobretot quan no va saber mesurar l’abast del cop d'estat de Franco i la posterior guerra civil. Tot i saber molta història, com Jordi Pujol, per posar un altre exemple de polític amb coneixements històrics, no va comprendre la naturalesa del nacionalisme espanyol. L’espanyol és un dels grans exemples de nacionalisme ètnic, forjat des de la violència. Neix amb la resistència a la invasió napoleònica i té un fort component militarista, encara que la historiografia espanyola fantasiegi amb la suposada tolerància del nacionalisme liberal que va morir amb la II República. La transició posterior a la mort de Franco, que va obrir la porta al règim del 78, fou una transició armada, en la qual tant els militars espanyols com els terroristes bascos (més l’afegitó d’alguns catalans que, un cop desarmats, van integrar-se a ERC) condicionen la recuperació de la democràcia. El constitucionalisme de via estreta va beneficiar-se de la desestabilització provocada per la violència. El “vot de les armes”, per resumir-ho a la manera del professor Xavier Casals, va ser aprofitat per restringir els canvis reals. Els historiadors observem la realitat des de les persones i les idees que cadascú té per explicar-se, mentre que els politòlegs sovint només parlen de lleis. Una bona llei no ha salvat mai cap vida ni ha resolt cap conflicte. Oriol Junqueras, que és historiador, hauria de saber-ho.

4. Aquest acord de claredat passarà sense pena ni glòria, com totes les propostes que s’escriuen i no depenen d’un mateix. El PSOE i el PSC ja han advertit Esquerra que no pensen prestar atenció a la proposta perquè no hi ha res a discutir sobre la unitat d’Espanya. Com que no admeten la possibilitat de convocar un referèndum d’independència, quin sentit té debatre la claredat del procés referendari? Tenen raó. Com a director de l’Escola d'Administració Pública de Catalunya vaig aprendre una lliçó. Aquella tasca va coincidir en els temps amb la redacció dels divuit llargs i detallats informes de Consell Assessor per a la Transició Nacional. Un brindis al sol, sincerament, perquè algunes de les propostes depenien de la resposta que l’Estat hi donés. El diagnòstic estava mal fet i el resultat ja sabem quin va ser. El que a mi em va fer sospitar que no anàvem bé (tot i que he de reconèixer que no ho vaig manifestar mai públicament), és que els mateixos que, com es va veure, estaven disposats a deixar-se engarjolar per un ideal difícil d’assolir, la independència, alhora renunciessin, per exemple, a reformar (o de vegades ho combatessin) l’administració pública. Volien la independència i eren incapaços d’aprovar una llei que volia trencar amb la dinàmica de privatització i burocratització de l’administració. Sense reformisme no hi ha llibertat. Refugiar-se en el pensament màgic és la solució dels il·lusos. No és cap proposta, com no ho és l’acord de claredat, que neix mort. La política catalana necessita regenerar-se. I el primer que li cal és que els polítics deixin d’enganyar el poble i que uns quants es retirin definitivament.