La iniciativa del president Aragonès amb l’acord de claredat, tal com s’ha plantejat, suposa per al seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, el mateix que per a alguns insectes la metamorfosi completa o complicada. S’anomena així el procés en què l’animal canvia de manera completa i significativa les seves formes de vida, la seva anatomia i inclús el seu hàbitat d'existència, després de travessar una etapa d'inactivitat i transformació profunda. En el cas d’ERC es tracta d’una reconversió ideològica, d’un canvi tant o més profund que el que va suposar el 1959 el congrés de Bad Godesberg per als socialdemòcrates alemanys quan van renunciar al marxisme i van assumir l’economia de mercat i el dret a la propietat, una rectificació que de seguida també van assumir la resta de partits socialdemòcrates europeus.

La proposta d’Aragonès ajorna la negociació amb l’Estat fins que el conjunt dels catalans es posin d’acord, que com a màxim pot arribar una nova reforma de l’Estatut, susceptible de ser sotmesa a referèndum. És, si fa no fa, assumir la tesi del PP i el PSOE que sempre han mantingut que el conflicte no és entre Catalunya i l’Estat, sinó entre catalans. De la selecció d’experts acadèmics i de les preguntes que el president ha formulat en aquest consell acabat de constituir és desprèn que no hi ha un objectiu concret. No es tracta d’aconseguir la independència, ni el referèndum —ja parla de “mecanismes anàlegs” difícils d’imaginar—, es tracta de trobar la fórmula transversal, és a dir, acceptada simultàniament per independentistes i unionistes, per “resoldre el conflicte polític”... des de Catalunya. Òbviament, si els unionistes han d’acceptar una fórmula de consens, mai serà la independència ni l’autodeterminació. La proposta Aragonès equival a cercar “l’encaix” de Catalunya a Espanya que predicava Jordi Pujol als anys vuitanta i quelcom menys agosarat que l’”independentisme gradual i metòdic” que defensava Joan Hortalà quan liderava Esquerra Republicana de Catalunya als anys noranta.

La iniciativa de l’acord de claredat suposa un canvi en els objectius i del projecte polític d’Esquerra Republicana, una reconversió ideològica tan profunda que requereix alguna explicació a la ciutadania i l’aval dels militants en un nou congrés

Aragonès segueix els passos necessaris per conformar una força política que aspira a marcar l’agenda intentant ocupar una certa centralitat política. Forma part d’aquesta estratègia la incorporació al seu projecte de persones rebotades d’altres partits, exconvergents, exsocialistes, excomuns, excupaires... És una manera de traslladar a l’opinió pública sensació de transversalitat. També ho va fer Pujol incorporant gent procedent dels àmbits de les esquerres i del centrisme i ho va fer Artur Mas amb la Casa Gran del Catalanisme. La centralitat és el que asseguraria a ERC uns resultats electorals suficients per mantenir la presència institucional com a primer o segon i governar amb socialistes i comuns o fins i tot amb Junts per Catalunya allà on s’escaigui. Es tracta de ser el nou partit catalanista de referència. Amb pitjors condicions va començar Convergència i va tenir poder a la Generalitat durant els 23 anys de Pujol i els 6 d’Artur Mas i un temps similar a la majoria de municipis del país i a les diputacions. Observeu que Aragonès ja ha advertit que el que surti de tota aquesta moguda de l’acord de la claredat serà la seva proposta, amb la qual és de preveure que pretén presentar-se a les eleccions. I ja ho ha dit prou clar. Ell tindrà una proposta i dels altres, de moment, no se’n sap res.

És fàcil pensar que Aragonès el que vol ara és conquerir no només l’espai, sinó, sobretot, el paper de la Convergència d’abans, però també cal dir que les coses no són tan fàcils ni els temps són els mateixos. No es coneix fins a on està disposat Aragonès a reconvertir ideològicament el seu partit, però sota el seu mandat s’han apujat els impostos a les classes mitjanes, han apujat l’impost de successions i han rebutjat l’ampliació de l’aeroport i altres iniciatives favorables al creixement econòmic. No són gaire partidaris de l’escola concertada, rondinen de les subvencions a algunes escoles religioses cristianes però fomenten l’ensenyament de l'Alcorà i avalen l’ús del hijab com un acte de llibertat individual de les dones musulmanes. I, en general, sempre veuen amb recel qualsevol col·laboració publicoprivada. Sense cobrir aquest flanc és difícil abastar la centralitat i prova d’això és com s’ha afanyat Salvador Illa a cobrir-la pel seu compte sense por que li retreguin el seu desplaçament al centre. A més a més, però, la gran diferència entre l’ERC d’ara i la CiU d’abans és que la coalició pujolista era un actor permanent de la política espanyola, fos qui fos el partit que governés l’Estat, i Esquerra no ho pot ser. Des del primer moment, Pujol i Roca i Duran Lleida estaven declaradament interessats en el progrés d’Espanya i això és el contrari del que van dient els diputats d’ERC al Congrés per tenir contenta la militància. Des de Madrid sempre s’ha mirat amb desconfiança el catalanisme, fos de la Lliga, de Convergència o del PSC de Maragall, però quan un partit es declara independentista, automàticament es converteix en adversari de l’Estat. I no es pot fer política a Espanya ni a cap país del món jurant cada dia (encara que sigui perjurant) que vols trencar i marxar. I fer política a Espanya és fonamental per ocupar la centralitat i per obtenir rèdits en l’autogovern. El principal avanç autonòmic des de l’Estatut de 1980 va ser sens dubte el pacte del Majestic de CiU... amb el PP! I precisament una segona diferència entre la CIU d’abans i l’ERC d’ara, si no la canvia prou en Pere Aragonès, és que CiU podia pactar indistintament amb el PSOE o el PP, mentre que ERC no serà interlocutor quan governi el PP i, per tant, estarà condemnada a donar sempre suport al PSOE i com que no pot exercir de frontissa, sempre serà a canvi de res substancial per als interessos dels catalans.

La proposta d’Aragonès ajorna la negociació amb l’Estat fins que el conjunt dels catalans es posin d’acord. És, si fa no fa, assumir la tesi del PP i PSOE que sempre han mantingut que el conflicte no és entre Catalunya i l’Estat sinó entre catalans. Òbviament si els unionistes han d’acceptar una fórmula de consens, mai serà la independència ni l’autodeterminació

Es pot considerar que ERC ha obtingut rèdits en aquest mandat de Pedro Sánchez i, efectivament, ha aconseguit una notorietat mediàtica que no tenia, sobretot gràcies als escarafalls de la dreta, i això des del punt de vista del seu interès electoral no és menor. Però res més. Els indults han estat importants però estaven previstos de feia temps, com se li va escapar a Miquel Iceta quan encara ningú en parlava. Convenien els indults perquè era una condició necessària a Europa per tancar l’assumpte allà, però sobretot, sobretot, era una condició sine qua non de supervivència del PSOE. Cal no oblidar que amb el procés ben encès qui va guanyar les eleccions a Catalunya era Ciutadans. El PSC va obtenir llavors els pitjors resultats de la seva història. I sense Andalusia ni Catalunya els socialistes anaven al desastre. El procés només excitava les dretes i calia tancar-lo com fos. I sí, van indultar nou líders, però a la resta d’encausats no els han perdonat res. Com s’ha demostrat, la reforma del Codi Penal pel que fa als delictes de sedició i malversació només ha servit per agreujar les acusacions en la majoria de casos. La Fiscalia i els advocats de l’Estat, que depenen del govern espanyol, han mantingut els mateixos criteris persecutoris de quan governava el PP. L’espionatge ha continuat. I pel que fa a l’autogovern, el Govern del PSOE no només no ha retirat recursos al Constitucional presentats pel govern de Rajoy, sinó que n’ha afegit de nous, com per exemple i sense anar més lluny, la llei del lloguer. Pedro Sánchez impugna la llei catalana i ERC ha donat suport a la llei espanyola. 

De la selecció dels experts i de les preguntes que el president ha formulat al Consell Acadèmic es desprèn que la iniciativa equival a cercar “l’encaix” de Catalunya a Espanya que predicava Jordi Pujol als anys vuitanta i quelcom menys agosarat que l’”independentisme gradual i metòdic” que defensava Joan Hortalà quan liderava Esquerra Republicana de Catalunya als anys noranta

Amb tot, cal dir que les iniciatives del president Aragonès estan carregades de sentit. Tal com han anat les coses, segurament calia que algú fes un pas similar. El que no està tan clar és que els ciutadans, amb tot el que ha dit, ha fet i ha deixat de fer Esquerra Republicana, acceptin ara que sigui aquest mateix partit qui digui que es van equivocar de camí però que tal dia farà un any. Aquesta metamorfosi complicada que pretén el president Aragonès requereix alguna exposició davant la ciutadania dels arguments que justifiquin una rectificació tan copernicana, que segur que hi són. I, per descomptat, alguna disculpa. I tenint en compte l’independentisme de les seves bases, caldrà convocar un congrés extraordinari del partit que avali el canvi que, es digui el que es digui, descarta la independència. I cal dir també que aquest nou projecte és difícilment compatible amb el lideratge d’Oriol Junqueras. Amb tot el que ha passat, no pot defensar Junqueras tot el contrari del que ha predicat des que va assumir la presidència del partit. Perquè, a més, per arribar a aquesta mena d’acord de claredat n’hi hauria hagut prou que Junqueras hagués donat suport a Puigdemont el 2017 quan el president pretenia convocar eleccions en comptes de fer la DUI. Sense l’amenaça d’ERC d’abandonar el Govern i les 155 monedes de plata, ens hauríem estalviat moltes desgràcies i probablement hauria estat Junqueras qui enviés tothom a casa i endegués la iniciativa de l’acord de claredat amb sis anys d’antelació. Ja volia les eleccions Junqueras l’any 2017, però amb un Puigdemont amortitzat i sumit en l’oprobi. Va ser un error de càlcul deixar Puigdemont sense cap altra sortida, un error del qual Junqueras encara està pagant les conseqüències. I com que l’equivocació es va cometre en un moment clau de la història i ha tingut tantes conseqüències i tan greus, el perseguirà per sempre més.