Talleyrand, sacerdot, polític, diplomàtic i estadista francès, va viure entre el segle XVIII i XIX i va servir sota diversos règims: monarquia, revolució, Napoleó i Restauració. Ell va dir “Els estats no tenen amics, només interessos permanents”. Henry John Temple, conegut també com a Lord Palmerston, va ser un polític britànic que durant el segle XIX va ocupar càrrecs en el govern de manera ininterrompuda des del 1807, amb 23 anys, fins al dia de la seva mort, l’any 1865. Va ser primer ministre dues vegades i destacava per un gran pragmatisme. L’any 1848 va dir aquesta frase: “No tenim aliats eterns ni enemics perpetus. Els nostres interessos són eterns i perpetus, i el nostre deure és seguir aquests interessos”. Segur que podem trobar exemples de dirigents de molts països diferents que d’alguna manera o altra han recomanat encarar la política exterior en aquesta mateixa línia que proposaven ja fa temps aquests polítics de França i d’Anglaterra. A Catalunya, tot i que hem tingut polítics pragmàtics, el pragmatisme no és el nostre fort. Deixem-ho aquí. És així. La idea d’avui no és analitzar per què som així sinó reforçar que el sentit d’estat requereix sovint certes dosis de pragmatisme. I com que el pragmatisme no és el nostre fort, el sentit d’estat tampoc. Si tinguéssim sentit d’estat o, més ben dit, si tinguéssim més sentit d’estat, algunes de les coses que estan passant aquests dies les enfocaríem d’una altra manera.
El sentit d’estat requereix sovint certes dosis de pragmatisme, i el pragmatisme no és el nostre fort
Si tinguéssim més sentit d’estat, hauríem reaccionat al cinisme de Pedro Sánchez amb més prudència. O és que ens passa per alt que la intensitat de la seva ofensiva contra Israel és directament proporcional a la seva necessitat de canviar d’agenda? Si tinguéssim més sentit d’estat, hauríem reaccionat al suport del Gobierno als incidents de la Vuelta reivindicant l’activisme com una manera legal i acceptable d’actuar. Un precedent que avala protestes per la llengua, la RENFE, etc. Si tinguéssim més sentit d’estat, hauríem reaccionat a l’anunci d’Espanya i altres països d’abandonar Eurovisió intentant aconseguir-hi una plaça per a nosaltres. Catalunya Música és participant autoritzat de la Unió Europea de Radiodifusió. Si tinguéssim més sentit d’estat, hauríem reaccionat al tirar pel dret de Pedro Sánchez buscant alineament amb les tesis majoritàries dins la UE i hauríem mostrat rebuig a la felicitació de Hamàs al president espanyol tot desmarcant-nos-en. Si tinguéssim més sentit d’estat, hauríem aprofitat la incomoditat de molts països davant l’ofensiva del govern Sánchez per promocionar la xarxa internacional que té la nostra societat civil que es dedica a la defensa de la pau i els drets humans. Si tinguéssim més sentit d’estat, podríem defensar totes les causes justes que calguin sense haver d’abraçar-nos sense cap mena de matís a la bandera que ha aixecat el govern d’Espanya. I ens queixaríem quan les conseqüències ens perjudiquen.
Que ara tinguem menys sentit d’estat és perquè qui ens governa creu que l’estat que pertoca a Catalunya és l’espanyol. És un govern compromès amb aquest pensament i l’aplica cada dia en tot allò que fa o que no fa, encara que no ho sembli. Això ens obliga a mirar a l’independentisme. Si l’independentisme tingués més sentit d’estat, ja s’estaria preparant per a un més que possible avançament electoral a Espanya. Sánchez ho farà si creu que aquesta ofensiva li ha donat resultats. I, sobretot, si l’independentisme tingués més sentit d’estat, ja tindria l’estratègia que garantís el pròxim govern de la ciutat de Barcelona. Més necessari que mai. I que no es repetís mai més el que va patir primer Maragall i després Trias. Tot això si tinguéssim més sentit d’estat, que implica pragmatisme i generositat. Però ja he dit que no és el nostre fort.