“Sempre sembla que l’Església va per darrere del temps, quan en realitat està més enllà del temps: està esperant que l’última moda hagi vist el seu últim estiu. Custodia la clau de la virtut permanent”, va escriure G.K. Chesterton. Aparentment, sembla que G.K. Chesterton no va preveure el moment que estem vivint. Diria, de fet, que la majoria dels feligresos que ocupem, diumenge rere diumenge, els bancs mig buits de les nostres parròquies, no vam preveure el moment que estem vivint. Em vaig passar l’adolescència anant sola a missa, i ara les xarxes bullen de fils i els digitals bullen de columnes que versen sobre un despertar espiritual que es tradueix en un retorn al catolicisme de les generacions més joves. Se n’ha parlat força arran de Lux, el nou disc de la Rosalía, però el cas és que, als qui seguim una mica la premsa religiosa d’arreu, ja ens havien arribat notícies d’un rebrot de conversions —sobretot, a França— entre la jovenalla. Em fa la sensació que de vegades es posa el primer fenomen —el de l’atracció que encara genera l’estètica catòlica, el de plantificar-se rosaris penjats al coll amb menys complexes— i el segon fenomen —el de, efectivament, batejar-se— sota el mateix paraigua, i bo i que són fruit del mateix moment històric i de les mateixes circumstàncies politicosocials, presenten diferències que, malgrat que sembli una paradoxa, acabaran per confirmar el pensament de G.K. Chesterton.
El catolicisme que és una moda, aquest que funciona com una mena de disfressa, és, en realitat, anticatòlic. No demana compromisos, no vol propulsar un canvi radical en la persona, no pretén fer-te veure la vida d’una manera renovada després de descobrir-hi el govern de Déu. No és religiós en el sentit que la religió vol preservar el que no passa, l’incorruptible, el sagrat. Pot arribar a convertir-te, perquè Déu se serveix fins i tot del postureig i d’allò que fem de cara la galeria. Però tota sola, només és quincalla destinada a omplir el buit d’una manera superficial. Em sembla que aquest reciclatge de la imatgeria catòlica —com a mínim el de les societats catalana i espanyola— troba la seva raó de ser en un cert esgotament del rèdit moral del trauma del nacionalcatolicisme. L’anticlericalisme militant de la generació dels nostres avis, conseqüència de la imposició i del control social, s’ha fos en arribar-nos a les mans. Aquest esgotament explica el reciclatge a què em referia d’una manera parcial, si més no. Però hi ha un buit, allò que en Ferran Sáez anomena la Presència d’una absència (Publicacions Abadia de Montserrat), que és transversal en termes generacionals i comú entre els qui ara s’hi apropen des del gest i els qui, apropant-s’hi d’una manera o d’una altra, han acabat posant Déu —el Déu que les generacions que els van precedir van rebutjar— al centre de la seva vida.
Tot el que és moda, fins i tot el catolicisme adaptat al temps, passarà. Allò que en quedi, dependrà de nosaltres
Hi ha una curiositat. O una cerca més o menys orientada en cada cas. En Ferran Sáez explica que avui impera l’absència d’un relat que busqui atorgar sentit als esdeveniments mentre impera la ironia, el gregarisme individualista i la immediatesa, cosa que afecta la possibilitat d’una vivència espiritual profunda. Hi ha joves fent-se preguntes, i són unes preguntes que el catolicisme convertit en màrqueting, que aquesta espiritualitat convertida en un producte de consum, en una carcassa estètica, tampoc no els podrà respondre, perquè és una espiritualitat fruit del mateix gregarisme individualista i de la mateixa immediatesa de què parla Sáez. Però rere aquesta presència d’una absència que empeny les generacions que pugen al catolicisme fet moda, hi ha la mateixa presència d’una absència que els pot empènyer a la mena d’espiritualitat que està més enllà del temps. És a això a què em referia, de fet, quan he escrit que la tesi de G.K. Chesterton s’acabaria confirmant.
Tot el que és moda, fins i tot el catolicisme adaptat al temps, passarà. Allò que en quedi, dependrà de nosaltres. És a les mans dels que ens sentim part de l’Església d’una manera activa d'oferir un pou d’idees, un sentit de comunitat, una tradició religiosa i intel·lectual —i fins i tot, literària—, una formació espiritual que estigui a l'altura i les eines per assolir una fe d’acció, profunda i arrelada, perquè ara que sembla que el catolicisme està de moda, o quan torni a semblar que el catolicisme està de moda, els qui s’hi acostin trobin els camins a l’única cosa que és sòlida de veritat. Em sembla que hi ha un perfil de catòlic que es complau només de veure els fils i les columnes als digitals amb què bullen les xarxes, però aquesta moda també veurà el seu últim estiu. Entenc que és un moment dolç, amb un cert regust de victòria, i per això hi ha un perfil de catòlic a qui li sembla que la feina ja està feta. L’adolescent que vaig ser encara s’ho mira des d’una certa incredulitat. Però les sandàlies de rosari a Berghain passaran, les pel·lícules de temàtica religiosa passaran, aquest tracte de la premsa entre el respecte i la fascinació també passarà. I quan això passi, si ens hem complagut en la moda en comptes de servir-nos-en per apropar els curiosos que la moda ha despertat a tot el que roman, què en quedarà? G.K. Chesterton també escriu que “L’Església catòlica és l’única cosa que preserva l’home de l’esclavitud degradant de ser fill del seu temps”. Els qui —malgrat tot o malgrat res— en formem part i ens en sentim part, tenim una responsabilitat, també avui, perquè Chesterton continuï tenint raó.