Mercat de Calaf

Un dels espectacles més entretinguts d’aquests dies és el festival d’ofertes tot a cent que socialistes i sumaires no paren de llançar a les preuades orelles de Junts, amb ingènua vocació de globus sonda. En alguns casos, per tal de testar el rebombori que provocaria en la vorera dretana i, en altres, per mesurar com cauen a la vorera catalana.

De sobte, han aparegut condonacions de deute, seleccions nacionals catalanes, alguna infraestructura pendent, revisió de finançament i fins i tot un escarransit català al Congrés, ofert amb la boca petita de Sumar. Tot presentat sense cap seriositat, llançat al debat públic com a carnassa dels lleons, sense cap procés de negociació, ni cap protocol ad hoc, només pur soroll de baixa estofa per fer veure que caminen molt, sense anar cap enlloc. És la manera clàssica de fer del PSOE, amb les pertinents dosis de frivolitat i supèrbia, però amb cap interès de sotmetre’s a una negociació de nivell. La primera cosa que cal dir, doncs, respecte a aquest mercat de Calaf que han desplegat els socialistes, és que res d’això no té cap valor, més enllà de fer bullir l’olla a les tertúlies de rigor. És possible que el mètode els hagi funcionat fins ara, probablement perquè estaven molt ben acostumats a l’estil pusil·lànime de Rufián i Junqueras, però haurien de començar a entendre que el president Puigdemont —i és amb ell amb qui hauran de negociar— no té vocació de catifa.

I aquest és, amb seguretat, l’escull que no sap com superar Pedro Sánchez: l’obligatorietat de negociar —sí, negociar, que no és sinònim de dialogar— amb el mateix Puigdemont, i no amb la interposició d’una delegació. És a dir, ha d’anar algú amb capacitat negociadora —que no pot ser un subaltern— fora d’Espanya per veure’s amb “el fugado”, al qual fa sis anys que persegueixen. Ergo, han de canviar completament el paradigma i tractar el president com el que és, un homòleg amb qui es pot arribar a acords. I el segon escull és igualment difícil, atès que amb Puigdemont no li funcionarà allò del “qué hay de lo tuyo”, sinó que haurà d’encarar el conflicte català amb tota la seva cruesa, justament el que s’ha negat a fer durant tots aquests anys.

Sigui Sánchez o Feijóo, la qüestió és que entenguin que una negociació per una presidència no es resol amb indults personals necessàriament insolidaris, ni amb sumes i restes pressupostàries, sinó obrint el meló polític amb totes les conseqüències

Però no hi ha altre remei, si Pedro Sánchez vol ser president. O si ho vol ser Feijóo, atès que és evident que també ell pot jugar la partida. I no ens enganyem, respecte a Catalunya, ambdós tenen el mateix model espanyol: l’absorció de Catalunya i la desaparició de la nostra identitat nacional. Que el PP sigui més evident, més brusc, més salvatge i menys subtil que el PSOE, no vol dir que difereixi de model. Sigui Sánchez o Feijóo, la qüestió és que entenguin que una negociació per una presidència, al bell mig d’un greu conflicte polític com el català —que té més de tres mil represaliats—, no es resol amb indults personals necessàriament insolidaris, ni amb sumes i restes pressupostàries, sinó obrint el meló polític amb totes les conseqüències. Per això la situació actual és tan important per a l’independentisme, com tan important és la fermesa en la posició de Puigdemont.

Amb tot dit, i assumint que totes les propostes socialistes fins ara publicitades són un reguitzell d’improvisacions perquè no tenen ni idea de com avançar, no me’n puc estar de fer un comentari sobre la proposta del català al Congrés. I el comentari és explícit: no tenen punyetera vergonya. Una vegada i una altra ens han prohibit fer servir la nostra llengua en un parlament que teòricament ens representa i que paguem tots els catalans, de manera que es pot parlar castellà al Parlament català, i no català al Parlament espanyol. Per què? Perquè els dona la real gana, no tenen cap sensibilitat, són lingüísticament colonitzadors i utilitzen el poder polític com un ariet de domini. I ara que els perilla la presidència, resulta que se’n pot parlar. Ara? No puc expressar on enviaria la proposta per respecte a aquest mitjà, però reconec que em surten paraules poc adequades. Quina frivolitat, quina insensibilitat i quina prepotència!

Qüestió del català a banda, la conclusió final: si Sánchez o Feijóo —un o altre, tanto monta— volen la presidència, hauran de començar a fer els deures, plantejar una negociació seriosa i viatjar fora d’Espanya per veure el president. Aquesta vegada no se’n sortiran amb les molles. Aquesta vegada hauran de parlar del pa sencer.