El món polític i les seves tensions no s’entenen bé si es margina la història. I la història inclou sempre la interacció entre diverses cultures. Després del Mare Nostrum romà, l’encreuament d’Europa, l’Àsia i l’Àfrica ha estat presidit per un contrast entre un sud i un est musulmans davant d’un nord cristià. Són molts segles, però amb poca voluntat de comprensió i interès mutu (amb excepcions puntuals, algunes a Catalunya).
Cenyint-nos a l’època moderna i al context del Mediterrani, els segles XVI i XVII, l’Imperi otomà esdevingué una formidable unitat política. Mentre que en política exterior emprà sovint estratègies bèl·liques, la situació interna de l’imperi mostrà sovint una pax ottomana de tolerància pràctica vers les poblacions sotmeses —comunitats confessionals (millets) i ciutats dividides en barris de caràcter ètnic i religiós. El clima general fou una convivència estable, tot i que asimètrica respecte a les autoritats turques i la religió musulmana. En canvi, el món cristià catòlic europeu, malgrat que estigué dividit en diversos estats, mostrava una cultura religiosa més o menys unificada (contrareforma i barroc). La situació entre les dues ribes del Mediterrani romangué en un equilibri que, amb alts i baixos, es mantingué fins a finals del segle XVIII.
Posteriorment, les "revolucions" europees, científica, industrial (ús de combustibles fòssils) i nacionalista, propiciaren un període colonial de més d’un segle a les costes sud i oriental del Mediterrani: França (bombardeig i conquesta d’Alger, 1830), Gran Bretanya (control de Malta, Xipre i altres illes, Egipte com a protectorat), així com la progressiva desmembració de l’Imperi otomà (Balcans, Grècia). És l’etapa colonial (1830-1960), a la qual s'afegeix Itàlia en el cas de Trípoli i Espanya al Marroc.
A principis del segle XX, tot el litoral africà pertanyia a potències europees. El domini colonial de caràcter polític, econòmic i cultural havia passat de les mans asiàtiques turques a les de les potències industrials europees. I és en aquest període quan apareix la importància geoestratègica —incloent-hi el canal de Suez— del que des d’Europa es va denominar "l’Orient Mitjà". Es tracta d’una zona de creixent importància internacional, que contrasta amb la seva història anterior, molt més anodina.
La història dels segles XX i XXI és coneguda: repartiment anglo-francès de l’Orient Mitjà (acord Sykes-Picot), Segona Guerra Mundial i Guerra Freda, descolonitzacions i dictadures seculars o sistemes autoritaris a les antigues colònies, emergència de les "qüestions" turca (i kurda), palestina, siriana, el conflicte araboisraelià, la revolució iraniana i el fracàs de les primaveres àrabs.
En termes generals, la UE (i Occident en conjunt) ha mostrat un greu desconeixement de les societats de cultura musulmana
Contra les optimistes, i avui sabem que molt ingènues, expectatives dels anys noranta, el segle XXI no ha estat un període propici per a les democràcies liberals (i els drets humans). Ho és per a les radicalitzacions. L’atemptat de les Torres Bessones (2001) i la segona guerra del Golf inauguraren una polarització entre posicions cada vegada més radicals. Al ràpid augment de les extremes dretes a Europa, l’islamisme fonamentalista dels atemptats (Nova York, Madrid, Londres, Nairobi, Somàlia, París, etc.), la creació de l’ISIS o les actuacions de grups com Hamàs o Hezbollah, li ha seguit l’actual radicalització del fonamentalisme religiós israelià —genocidi de Gaza, ocupació coercitiva de Cisjordània. D’un costat, Bin Laden; de l’altre, Ben Gvir, actual ministre de Seguretat Nacional del govern de Netanyahu. Dues radicalitzacions violentes paral·leles, ambdues legitimades en termes religiosos, cadascuna amb el seu déu i un llibre pretesament sagrat.
I la Unió Europea? La seva actitud genèricament pusil·lànime es descriu a partir de dues fissures polítiques de base cultural. La primera fissura, la més important, s’estableix amb relació als estats de tradició musulmana de les riberes sud i est del Mediterrani. Tot i que els estats europeus de la seva riba representen al voltant del 75% del PIB total i el 75% de la longitud de les seves costes —per causes geològiques del moviment de les plaques tectòniques—, la UE ha viscut fins ara molt aliena a la seva frontera sud —el cas actual de Ceuta suposa un toc d’alerta. És com si a la UE li molestés saber sobre el seu inundat pati del darrere, tot i que sap que el Mediterrani separa el benestar europeu de la bomba demogràfica africana i del Llevant. A les costes del sud i est d’aquest mar, hi predominen avui ciutats metropolitanes (Alexandria, Alger, Trípoli, Esmirna, etc.). De fet, els estats àrabs han augmentat un 120% la seva població en menys de quatre dècades. I a l’horitzó veiem com el Sahel s’està acostant a Europa.
La segona fissura de la UE és interna; és la que es dona entre els estats membres del centre i nord i els estats del sud. L’acrònim PIGS per referir-se a aquests últims (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) no ha estat precisament una ajuda en termes d’unitat política, sinó que més aviat apunta a una certa barrera cultural que també té arrels religioses. I sembla que, malgrat la revalorització geopolítica actual d’uns estrets marítims que són bàsics en termes de seguretat i comerç (Gibraltar i Suez), la UE tampoc vulgui fer més seva la frontera sud.
Tot i que la UE és hegemònica en el Mediterrani, a la pràctica hi viu d’esquena. La política de "veïnatge europeu" (2004) ha suposat un fracàs, no sols respecte als països de l’est europeu, sinó també en el Mediterrani. Malgrat les retòriques habituals sobre "cooperació", "col·laboració", etc., s’han anat difuminant les esperançadores "Declaració de Barcelona" (1995) i la posterior organització intergovernamental de la Unió pel Mediterrani (2005).
En termes generals, la UE (i Occident en conjunt) ha mostrat un greu desconeixement de les societats de cultura musulmana. Ha practicat una combinació entre un paternalisme de superioritat moral i una crònica incomprensió de les cultures a les quals es dirigeix.
Conèixer la història et torna més realista, menys ingenu. I també et fa encara més amant i proper a les idees que l’han transformat en termes emancipatius de llibertat, igualtat i democràcia.